UNITAT 9. TEMPS DE CONFRONTACIÓ A ESPANYA (1902-1939)

En aquest tema, ens centrarem a Espanya i com va evolucionar sociopoliticament aquest país durant la dictadura de Franco fins a la transició.

A les primeres dècades del segle XX, la Restauració va entrar en la seua crisi definitiva: el 1923, el general Primo de Rivera va promoure una dictadura que, a l’entrar en crisi, va conduir al derrocament de la monarquia. El 1931 es va proclamar la República que va emprendre un programa de reformes que va trobar l’oposició dels grups socials més conservadors: el conflicte entre els partidaris de les reformes i els seus opositors va esclatar el 1936, originant una Guerra Civil que va durar tres anys i va finalitzar amb la dictadura militar de Franco.


1. El declivi del torn dinàstic (1898-1917)

1.1. El reformisme conservador.- El 1902 el nou rei Alfons XIII va arribar a la majoria d’edat i va inaugurar el seu regnat amb la intenció de mantenir el torn pacífic i de regenerar la vida política espanyola. Els governs conservadors de Silvela-Polavieja i Maura van intentar algunes reformes però van acabar fracassant, mentre els partits monàrquics (del torn dinàstic) anaven perdent influència i l’oposició s’anava enfortint: el republicanisme, els grups nacionalistes catalans, el socialisme i l’anarquisme.

1.2. La Setmana Tràgica.- L’any 1909 es va produir un deteriorament profund de la vida política amb motiu de la revolta popular a Barcelona coneguda com la Setmana Tràgica. L’espurna que va iniciar el conflicte va ser l’oposició al reclutament de soldats per a la Guerra del Marroc. L’aixecament va ser reprimit i la repressió fou desproporcionada. Aquests fets van provocar la repulsa de l’opinió pública i la dimissió del president del govern, Antonio Maura.

1.3. El reformisme liberal.- A partir del 1910, els liberals van iniciar una experiència reformista. José Canalejas intentà un reforçament del poder civil de l’Estat davant la influència de l’Església Catòlica. També va començar certa descentralització de l’Estat, amb la Mancomunitat de Catalunya (1914), però l’assassinat de Canalejas pels anarquistes (1912) va obrir un període d’inestabilitat que va conduir novament els conservadors al poder (1913).

1.4. La crisi del 1917.- El descontentament polític i social amb els governs dinàstics va esclatar per la conjuntura econòmica creada per la Gran Guerra que va originar un gran moviment de protesta: les forces polítiques d’oposició van exigir la dimissió del govern i la convocatòria de Corts constituents, mentre grups de militars van organitzar juntes de defensa que s’enfrontaren a la política del govern i els sindicats CNT i UGT anaven a la vaga general revolucionària amb l’objectiu d’enderrocar-lo.

2. La crisi de la Restauració i la dictadura (1917-1931)

2.1. El declivi de la monarquia (1917-1923).- Amb la crisi de 1917, es van formar successius governs de concentració (liberals, conservadors i nacionalistes catalans) que no van estabilitzar el sistema. La conflictivitat social va anar en augment quan els sindicats i els grups polítics d’esquerra van impulsar mobilitzacions obreres, sobre tot dels treballadors industrials. La derrota d’Annual (1921) de l’exèrcit espanyol va fer que se demanaren responsabilitats (informe Picasso), cosa que va propiciar el colp d’Estat de Primo de Rivera.

2.2. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1931).- El 1923, el general Primo de Rivera, amb el consentiment d’Alfons XIII, va donar pas a una dictadura militar inspirada en el feixisme italià. El nou règim va instituir una dictadura militar, va suspendre la Constitució, va dissoldre el Parlament i va prohibir els partits polítics, els sindicats i va suprimir la Mancomunitat de Catalunya. El 1930, el dictador va dimitir al trobar-se sense suports i Alfons XIII va nomenar cap de govern el general Berenguer (“dictablanda”) que, finalment, seria substituït per l’almirall Aznar. Mentrestant, els republicans es reunien en secret (Pacte de Sant Sebastià) per forçar l’adveniment de la República amb la col•laboració de militars republicans (intent de cop d’estat de Jaca, protagonitzat per Galán i García Hernández).

3. De la Monarquia a la República

3.1. La proclamació de la República.- El 1931 es van convocar eleccions municipals i la coalició entre republicans i socialistes va triomfar a les grans capitals i a les regions industrials, però no al còmput total. De tota manera, com el resultat evidenciava cert rebuig a la monarquia i un desig de canvi polític, milers de ciutadans van sortir al carrer per demanar la proclamació de la República i davant d’aquesta situació, el rei Alfons XIII va abandonar Espanya i el 14 d’abril es va proclamar la República: allò que semblava una utopia un any abans, ara s’aconseguia ràpidament i d’una forma pacífica i, fins i tot, entusiasta.


3.2. El govern provisional.- Immediatament es va formar un govern provisional, integrat per republicans, socialistes i nacionalistes d’esquerra, que va iniciar les primeres reformes: amnistia per als presos polítics i llibertat de partits i sindicats, lleis socials per millorar la situació dels jornalers i establiment d’una Generalitat provisional de Catalunya.

3.3. La Constitució del 1931.- La Constitució reconeixia el sufragi universal (masculí i femení), proclamava l’aconfessionalitat de l’Estat, presentava una declaració de drets individuals i establia grans llibertats públiques i privades. El poder legislatiu residia a les Corts, mentre el poder executiu era exercit entre el Consell de Ministres i el President de la República. L’Estat es configurava de forma unitària, però s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions. Una vegada aprovada la Constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República i Manuel Azaña del govern.

4. El Bienni Reformista (1931-1933)

4.1. Les reformes republicanes.- Azaña va iniciar la reforma de l’exèrcit, elaborant una llei que va possibilitar la jubilació de la meitat dels oficials, mentre sotmetia l’exèrcit al poder civil. La reforma religiosa va separar l’Església de l’Estat, mentre el govern va tractar de promoure una educació laica i la descentralització, oferint la possibilitat d’elaborar estatuts d’autonomia i la creació de governs autònoms. La reforma agrària va abordar el problema del latifundisme.

4.2. L’oposició a les reformes.- El reformisme republicà es va trobar amb l’oposició dels grans propietaris agraris, la jerarquia de l’Església catòlica, una part de l’exèrcit i sectors de les classes altes i mitjanes. El 1932 un colp d’Estat, dirigit pel general Sanjurjo, va ser frenat pel govern. Les forces de la dreta es van reagrupar en la Confederación Española de Derechas Autónomas (C.E.D.A.), també va sorgir un grup de caràcter feixista (Falange Española), a més dels monàrquics i els carlins que també es van unir a l’oposició. Des de l’obrerisme, la UGT es va radicalitzar i un grup d’anarquistes també va apostar per la revolució i la insurrecció armada: ocupació de finques, violència acompanyada de la repressió (Casas Viejas, 1 de gener de 1933), etc.

5. El Bienni Conservador i el Front Popular (1933-1936)

5.1. Els governs de dretes.- La popularitat d’Azaña anava baixant fins que decidí presentar la dimissió, el president de la República, Alcalá Zamora, va dissoldre les Corts i es van convocar noves eleccions per a novembre de 1933. Les eleccions van ser guanyades pels partits de dreta i Alejandro Lerroux, republicà del Partit Radical, va ser elegit president amb el suport parlamentari de la CEDA. El nou govern va iniciar un procés de desmantellament de l’obra reformista del bienni anterior, cosa que va provocar la radicalització dels partits d’esquerra.

5.2. Les revoltes del 1934.- El 1934 hi va haver una remodelació del govern, que va donar entrada a tres ministres de la CEDA (el partit més votat), produint-se un esclat de revoltes a tota Espanya, organitzades pels partits i sindicats d’esquerra. A Astúries, la revolució va tenir un caràcter més social i va ser recolzada pels socialistes, mentre a Catalunya va ser el mateix president Lluís Companys qui va encapçalar la insurrecció tot proclamant l’Estat Català. La rebel•lió va ser sufocada pel l’exèrcit (amb la participació d’un jove general anomenat Franco), i considerada per molts historiadors com un assaig de la propera guerra civil...

5.3. El Front Popular (1936).- Les desavinences entre els partits de la coalició governamental i els escàndols de corrupció (“estraperlo”) al govern de Lerroux, van portar a la convocatòria de noves eleccions per al febrer de 1936. Les forces de centreesquerra (republicans, socialistes i nacionalistes) es van agrupar dins del Front Popular, mentre la dreta hi va acudir dividida entre el Partit Radical (Lerroux), la CEDA (Gil Robles), el Bloque Nacional (Calvo Sotelo) i Falange Española (José Antonio Primo de Rivera). Amb la victòria del Front Popular es va forçar la dimissió d’Alcalà Zamora, es va canviar els alcaldes i regidors de molts municipis (per decisió governativa) i Manuel Azaña va ser nomenat president de la República (de maig de 1936).

5.4. La preparació del colp d’Estat.- La radicalització i divisió entre dretes i esquerres es va deixar sentir al carrer: els sectors més radicals de l’esquerra propugnaven la revolució social, mentre els extremistes de dretes defensaven la necessitat d’un colp d’Estat (que s’estava preparant des de la victòria electoral del Front Popular) per posar fi a la República i al procés de reformes. Les tensions entre els blocs oposats va desencadenar cert clima de violència social, sobretot a les grans ciutats, que tampoc suposava cap novetat en una Espanya que havia vist assassinar tants presidents del govern als darrers anys (Cánovas, Canalejas, Dato, etc.), però va ser el pretext preferit per les forces conservadores a l’hora d’interrompre el procés reformista republicà per la força de les armes.

6. L’esclat de la Guerra Civil (1936-1939)

6.1. Del colp d’Estat a la Guerra Civil.- El juliol de 1936 un sector important de l’exèrcit, al qual es van unir tradicionalistes i falangistes, van protagonitzar un colp d’Estat que va iniciar Franco des del nord d’Àfrica. Es van apoderar dels òrgans de govern d’algunes ciutats i van constituir una junta d’alts càrrecs militars per acabar amb el govern de la República. El 19 de juliol, José Giral, nou cap de govern, va donar armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular, per frenar el colp. Espanya va quedar dividida en dues zones, cosa que va suposar el desencadenament d’una Guerra Civil.

6.2. La internacionalització del conflicte.- La situació política europea el 1936 era molt tensa, des del sorgiment del feixisme italià i el nazisme alemany. Així, la Guerra Civil espanyola es va veure com una confrontació entre les forces democràtiques i els règims feixistes. Els militars sublevats van comptar amb l’ajuda de Hitler (Alemanya) i Mussolini (Itàlia), mentre França i Gran Bretanya van impulsar una política de no ingerència que va perjudicar la República al trobar-se sense l’ajuda de les democràcies europees (només els voluntaris de les Brigades Internacionales i Rússia va col·laborar).


7. Les dues zones enfrontades

7.1. La zona republicana: guerra i revolució.- La revolució social la van portar endavant els comités i durant l’estiu del 1936 es va desfermar amb gran força l’anticlericalisme: tot símbol aristocràtic, burgés o religiós va ser perseguit com a enemic. Es va crear un Exèrcit Popular, encara que durant 1937 es va produir una divisió dins de les forces republicanes, produint-se enfrontaments armats a Barcelona entre les forces partidaris de fer la revolució i les que no tenien altra prioritat que guanyar la guerra i salvar la República del feixisme. Com a resultat, Juan Negrín (que va substituir Largo Caballero) va formar un nou govern, sense presència anarquista i amb major influència dels comunistes.

7.2. La zona sublevada: una dictadura militar.- El nou Estat que s’estava forjant al bàndol sublevat s’inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadurisme i la preeminència del catolicisme. El primer objectiu consistia en eliminar les reformes republicanes mitjançant una persecució sistemàtica de les organitzacions integrants del Front Popular i dels seus representants. La repressió va afectar tots aquells que havien donat suport a la República i també a aquells que no manifestaven la seva adhesió al nou règim.

8. L’evolució bèl·lica

8.1. El desenvolupament del conflicte.- L’estratègia dels sublevats va ser, des del primer moment, avançar des del sud cap a Madrid i prendre la capital, però es va fracassar i van haver de canviar de front. Entre l’abril i l’octubre de 1937 es va lliurar la batalla del Nord, amb el bombardeig de Guernika per la Legió Còndor alemanya i l’ocupació de Bilbao, entre d’altres ciutats. El 1938, les tropes sublevades van avançar sobre Aragó i van arribar al Mediterrani per Vinaròs (Castelló), Catalunya va quedar aïllada i, per impedir el progrés dels sublevats, el govern de la República va concentrar les seves forces a la batalla de l’Ebre. Al mes de juny de 1938, després de dos anys de bombardejos sobre la línia del Millars, els nacionals van entrar a Castelló, produint-se els únics enfrontaments directes entre nacionals i republicans a les nostres comarques ja que el front s’estabilitzà per uns mesos a Nules.

8.2. La fi de la guerra i l’exili.- El febrer de 1939 només Madrid i la zona centre quedaven a mans republicanes, però un colp d’Estat a Madrid del coronel Casado (republicà) va crear una junta per intentar negociar sense èxit amb Franco. L’1 d’abril de 1939, un comunicat de guerra va donar el conflicte per finalitzat. Amb la derrota republicana va començar l’exili i la repressió franquista sobre els perdedors. Es calcula que van morir quasi 400.000 persones i que més de mig milió d’espanyols van creuar la frontera per França, mentre d’altres van poder fugir a última hora des del port d’Alacant. Milers de republicans espanyols, exiliats a França, van poder participar, tot seguit, a la resistència contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial que va començar, precisament, en setembre d’aquell trist 1939.

TREBALL VOLUNTARI.- Prenent com a exemple l'article de premsa anterior, contacteu amb algun/a “xiquet/a de la guerra” (persones majors de 75 anys que tinguen records personals d’aquell temps) i feu-li una entrevista en profunditat on conte a quin poble o pobles va passar la guerra, on es refugiaven quan s’aproximaven els avions per efectuar algun bombardeig, què menjaven, com dormien, si tenien amics o familiars al front, si recorda alguna anècdota curiosa (trista o alegre)... també algun record de la postguerra sobre l’anomenat “estraperlo”, les cartilles de racionament, etc. El treball s’ha de fer, obligatòriament, redactat en paper (a ordinador, amb un mínim de 3 fulls per una cara, sense contar la portada i la contraportada), però també s’accepta recolzar-lo amb enregistrament d’ àudio (so) i/o vídeo que pot constituir un bon material per exposar-lo a classe davant la resta de companys.
Data límit de presentació: dia 1 de març.

A continuació, teniu les activitats que haureu de fer al llarg d’aquest tema i les respectives web que us ajudaran a completar-les.

1. La victòria franquista durant la guerra civil la estudiareu mitjançant el material que trobareu a l’exposició: “Quan plovia bombes”. Aquesta pàgina inclou una lectura de text, mapes i un anàlisis de les gràfiques de participació estrangera. A més, a més, podeu fer un passeig virtual però la Barcelona bombadejada.
2. Ara, ens centrarem en les bases del franquisme. Estudiarem les seves lleis i suport social. També analitzarem la figura de Franco i veurem aquest fragment de “Veus ofegades. Cartes d’un exili a França” de la TV3.
3. Veurem les diferents dificultats de la postguerra amb aquesta cartilla de racionament vigent fins l’any 1951 amb treball de camp amb la recerca de testimonis de persones que hagin nascuta abans de 1960.
4. Amb el suport d’aquest arxiu PDF, veurem un exposició de la dècada de desenvolupament i farem una activitat de recerca i interpretació de fotografies per veure com va evolucionar el turisme en aquest període.
5. Farem una lectura i anàlisi de l’article “Seiscientos, símbolo de una época”.
6. Per últim, analitzarem l’oposició i la fi del franquisme. Analitzarem la lletra de la nova cançó “Al vent i Al Alba”, veurem els darrers anys de la transició i veurem aquest vídeo.

UNITAT 12. EL MÒN ACTUAL

Sabeu d'alguns conflictes que existeixen avuí?  Penseu, penseu i si trobeu una mica d'informació, veureu on neixen.  Us diré alguns d'ells com el palestino-israelià, o el txetxé i rus... D'alguns en teniu més notícia que d'altres... d'això es tracta de veure: perquè aquesta diferència?  Us dono una pista?  Cerqueu informació sobre Anna Politkóvskaya.  Ah!  Espero que us agrade aquesta unitat...!!

Crisi i afonament del comunisme

Els problemes del model soviètic.- Durant dècades, l’URSS va ser la segona potència militar del món i el referent per a molts països, però la seua economia tenia problemes molt greus i el nivell de vida de la seua població era baix. Així la imposició del model soviètic a tota l’Europa de l’Est es va dur a terme amb molts problemes perquè es volia aparentar unanimitat.

Les reformes de Gorbatxov.- El 1985, Gorbatxov va ser elegit secretari general del Partit Comunista de l’URSS i va iniciar un procés reformista per fer front als problemes: en l’àmbit econòmic va proposar la reestructuració o perestroika (o pla per revitalitzar l’economia i augmentar la producció de béns de consum) i, en el terreny polític, la transparència o glasnost (suprimint la censura i introduint certes llibertats que anunciaven la futura democratització). Es va suprimir el monopoli polític del Partit Comunista i el 1990 es van convocar les primeres eleccions lliures.

La desaparició del bloc de l’Est.- El moviment reformista es va iniciar a Polònia, on unes eleccions van ser guanyades pel sindicat catòlic Solidaritat, enfrontat al Partit Comunista. El moviment reformista acabaria amb els règims comunistes a l’Europa de l’Est, ja que l’exemple polonés va ser seguit per la caiguda dels règims comunistes d’Hongria, Txecoslovàquia i Bulgària, encara que els esdeveniments més importants van tenir lloc a l’Alemanya Oriental (la RDA) on el novembre de 1989 es va aconseguir l’obertura del Mur de Berlín.

La dissolució de l’URSS.- Les reformes de Gorbatxov van suscitar l’oposició dels sectors més immobilistes del PCUS, que no volien perdre el monopoli del poder i els seus antics privilegis. L’agost del 1991 aquests sectors van protagonitzar un colp d’Estat militar a Moscou, que va ser vençut per la resistència de la població russa quan Boris Ieltsin va decretar la supressió del règim comunista i va dissoldre el PCUS, va reconéixer la independència de les repúbliques bàltiques, d’Ucraïna i Bielorússia, mentre desapareixia l’URSS al quedar dividida en 15 repúbliques independents. Gorbatxov, desprestigiat dins de l'URSS per ser el darrer president comunista i valorat a l'exterior per possibilitar el final de la guerra freda, va dimitir del seu càrrec el 1991.

ACTIVITAT 1b.  Haureu de fer un exercici de síntesis de les causes de la dissolució de la URSS, amb l’ajuda d’aquesta pàgina web.

Amb aquest nou món construit cronològicament al cap del temps, té un repte per al segle XXI que comença i és aconseguir la pau i el desenvolupament sostenible.  Però la pau no s'aconsegueix tan sols amb no fer la guerra, sinó lluitant en contra de la pobreça al tercer món i llançar un missatge solidari a tothom que hi habita aquest món!

ACTIVITAT 2.  Amb la informació que us enllaçe al paràgraf anterior, heu de sintetizar les causes que vegeu més importants de la pobreça en el món.

ACTIVITAT 3.  Prepareu-vos per a passar-ho bé!!  Amb aquesta activitat coneixereu una de les facetes més característiques de Dalí, un artista del segle XX prou conegut i d'aquí.  Jugueu tot el temps que vulgueu però, atenció!, una vegada estigue en la pàgina, heu de fer click a "Escola" i desprès a "ESO i Batxillerat".  Espere les vostres respostes del joc escrites...!!

UNITAT 11. UN MÓN BIPOLAR

Vinga! Cada cop queda menys per acabar el curs. Després de veure la IIGM, veurem com va quedat repartir el món occidental i l’oriental dividits per dues corrents econòmiques diferents: el capitalisme i el comunisme.

ACTIVITAT 1. Farem un esquema de la unitat i un petit debat sobre el món occidental i el comunista amb el mur de Berlín com a símbol. Identificarem els països sota l’orbita nord-americana mitjançant aquest text i buscarem les missions actuals de l’OTAN.

En finalitzar la Segona Guerra Mundial, el món estava dominat per dues grans potències: els Estats Units i la Unió Soviètica que, en poc de temps, van passar de ser aliats contra les potències de l'Eix a enfrontar-se d'una forma indirecta en una política de blocs que va dur a l’alineament de nombrosos països del món a l'àmbit capitalista nordamericà (de propietat privada) o al comunista soviètic (de col·lectivisme estatal).

Els Estats Units, líder del món capitalista

L’afermament de la potència nord-americana.- El predomini dels EUA descansava sobre tres pilars: la superioritat tecnològica i econòmica, el prestigi polític i la potència militar. La seua actuació es va centrar en dos objectius: mantenir la supremacia sobre el món capitalista i frenar l’expansió comunista.

L’evolució política .- A partir de 1960, la superioritat dels Estats Units al món va començar a erosionar-se. En l’àmbit econòmic, va haver d’afrontar la competència d’Europa i del Japó. A escala social, es va evidenciar l’existència d’un sector ampli de pobres i marginats, així com un problema de discriminació racial respecte a la població negra. En el pla polític, va augmentar el temor a l’URSS, posseïdora de míssils capaços d’arribar al territori nord-americà.

L’“American Way of Life”.- L’hegemonia nordamericana se sostenia també en la creença sobre la superioritat de la seua manera de vida, basada en l’abundància i el consum. Però la societat de l’abundància tenia el seu costat fosc: sectors socials amplis quedaven exclosos de l’opulència. Als anys seixanta aquest model social va ser contestat, les organitzacions de població negra es van radicalitzar i la joventut es va revoltar contra els valors imperants, mente els EUA també van veure contestada la seua hegemonia en l’àmbit internacional.

L’Europa occidental (1945-1973)

La reconstrucció d’Europa.- Després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus estaven arruïnats. A l’Europa occidental es van prendre mesures i es van crear organismes per garantir la reconstrucció postbèl·lica. Un pas per a la reorganització econòmica europea va ser la creació d’una entitat econòmica de col·laboració supranacional. Així, el 25 de març de 1957, diversos països van signar el Tractat de Roma, que va donar origen a la Comunitat Econòmica Europea (CEE).

Els anys del creixement econòmic.- Als anys cinquanta, l’Europa occidental va iniciar un període de creixement econòmic. En general, es va viure una millora de la renda per habitant, una puja dels salaris i uns índexs baixos d’atur. Molts països van iniciar una modernització del seu aparell productiu i els sectors tradicionals van donar pas a les noves indústries. El desenvolupament es va veure acompanyat per la intervenció de l’Estat en matèria econòmica i es va produir la incorporació de la dona al treball.

ACTIVITAT 2. Anirem a aquest bloc per analitzar la gràfica de l’evolució de l’industria europea després del Pla Marshall. Després, amb l’ajuda del següent text, mirarem quins van ser el indicadors del creixement econòmic en aquesta època. I, després de llegir el aquest text, buscarem exemples de la vida quotidiana del concepte de Estat de Benestar. 

La democràcia a Europa: l’Estat del benestar.- El creixement econòmic va anar acompanyat a l’Europa occidental per la consolidació de sistemes polítics democràtics. Les forces polítiques més representatives s’agrupaven en dues tendències: els conservadors i els socialdemòcrates. El model europeu es caracteritza per una més gran protecció social de l’Estat (Estat del benestar). A finals dels anys seixanta van sorgir a Europa moviments alternatius que van plantejar noves reivindicacions: antibel·licisme, ecologia, feminisme, etc.

El Japó, una potència asiàtica

L’ocupació americana.- Després de la rendició en la Segona Guerra Mundial, el Japó va ser ocupat per les forces nordamericanes, que van establir un sistema polític inspirat en les democràcies occidentals. Davant la por d’una expansió comunista a la zona del Pacífic, els Estats Units van veure en el Japó el seu millor aliat asiàtic. Per aquest motiu, els nordamericans van fomentar la seua ràpida recuperació econòmica i li van retornar la sobirania perduda.

El miracle econòmic.- A la fi del conflicte bèl·lic, el Japó estava destrossat econòmicament i moral. Però, en menys de vint anys, es va convertir en la segona potència econòmica mundial. Aquest “miracle japonès” s’explica per diversos factors: l’ajuda dels Estats Units, la no existència de despeses militars, la coexistència de grans grups industrials i financers que controlaven els sectors bàsics de l’economia, una elevada inversió, molta innovació tecnològica, la superabundància de mà d’obra i, per últim, la poca cobertura social.

Les particularitats del model japonés.- El creixement ràpid de la industrialització en un país sense matèries primeres ha comportat que el model japonés tinga unes particularitats diferents d’altres països capitalistes. En primer lloc, el Japó presenta una de les densitats urbanes més altes del món. En segon lloc, la tradició japonesa exigeix una disciplina de treball molt rigorosa, que comporta una alta productivitat. En tercer lloc, els treballadors de les grans empreses disposen d’un treball assegurat per a tota la vida, cosa que afavoreix la lleialtat a l’empresa.

Crisi econòmica i política als països industrialitzats

La fi del creixement: la crisi del 1973.- L’economia dels països occidentals industrialitzats va tenir una greu crisi en el període 1973-1974. Els orígens d’aquesta crisi són molt complexos ja que el 1973 es va produir la crisi del petroli per la pujada de preus dels països de l'OPEP i únicament les empreses més fortes van poder sobreviure, donant lloc a una major concentració del poder econòmic. A més, per rebaixar els costos fiscals i salarials, algunes empreses es van traslladar a països del Tercer Món, iniciant-se així el procés de deslocalització industrial que ha arribat fins l'actualitat.

Europa enfront de la crisi.- A l’Europa occidental, la crisi va desestabilitzar les polítiques socials i econòmiques d’anys anteriors. Els primers anys de la crisi, els governs socialistes o socialdemòcrates es van recolzar en una forta intervenció de l’Estat per generar ocupació i reactivar l’economia amb la conseqüència de l'increment de la inflació i de l'atur. El fracàs d’aquesta política va dur al poder els governs conservadors. Finalment, es va optar pel projecte d’unitat europea amb l'entrada de nous països.

Crisi i reorientació de la política exterior dels Estats Units (1973-1988).- La crisi econòmica va afavorir l’agreujament de la tensió internacional i el paper hegemònic dels Estats Units va començar a esquerdar-se. El 1973, els nord-americans van haver de retirar-se del Vietnam, i el 1979, la guerrilla sandinista va prendre el poder a Nicaragua. El 1981, el nou president nordamericà, Ronald Reagan, va anunciar el rearmament i va reafirmar la seua política exterior intervencionista, abandonant la política de distensió, mentre l’URSS va apostar per fer costat als sectors dissidents dels països comunistes.

ACTIVITAT 3. Llegirem la “Historia de Laika” i l’article “Todo fue un gran chiste”. Després, veurem “La primavera de Praga”.

ACTIVITAT 4. Buscarem en el mapa els països comunistes i explicarem l’expansió del comunisme cap a Àsia, Amèrica i Àfrica amb l’ajuda del següent mapa.  Farem aquesta webquest sobre comunisme amb l’ajuda d’aquesta informació i analitzarem la clàssica fotografia del Ché.

Si ja heu arribat fins aquí, us animo a continuar ja que la resta és encara més fàcil. Molta sort!

UNITAT 10. LA SEGONA GUERRA MUNDIAL I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

I comencem la desena unitat d’aquesta assignatura. Com va? Segur que no es per tant, oi que no? Com indica el títol d’aquesta publicació, en aquesta unitat parlarem de la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències i com va configurar la política al segle XX.

UNITAT 10. LA SEGONA GUERRA MUNDIAL I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

El 1939 va esclatar a Europa la Segona Guerra Mundial que es va produir, entre d'altres causes, per l’expansionisme nazi i la incapacitat de les democràcies occidentals per frenar-lo. Després de 1945, dins del bàndol dels guanyadors es va produir la divisió entre el món comunista (controlat per l’URSS) i el capitalista (liderat pels EUA). La tensió entre aquests dos mons va portar a una situació de constant confrontació fins el 1990 coneguda com "Guerra Freda" amb èpoques, com els anys 60, de coexistència pacífica, és a dir, d'escassa convivència.

1. Causes i contendents de la Segona Guerra Mundial

1.1. Les causes del conflicte.- El Tractat de Versalles no va crear un clima de reconciliació, sinó de ressentiment entre guanyadors i vençuts: Alemanya i Itàlia no el van acceptar mai.La crisi del 29 va crear un context de depressió que va afavorir els feixismes: Mussolini a Itàlia i Hitler a Alemanya, van desenvolupar una política exterior molt agressiva, justificada per les necessitats econòmiques, davant la qual no van intervenir les democràcies occidentals.

1.2. La marxa cap a la guerra.- Des de principis de la dècada de 1930, els Estats autoritaris van impulsar agressions bèl·liques cap a altres països: a Àsia, el Japó buscava ampliar els seus territoris a costa de la Xina i el 1937 va iniciar la invasió. A l’Àfrica, el 1935, Itàlia va ocupar Etiòpia, mentre a Europa va envair Albània i va intervenir a la Guerra Civil espanyola juntament amb Alemanya, facilitant soldats i armament als militars sublevats. Hitler, pel seu compte, continuava amb la política d'expansió territorial (l'espai vital) per fer d'Alemanya un gran imperi a costa de la pau al món.

1.3. Les aliances i l’esclat del conflicte.- La política expansionista es va sostenir en tractats internacionals de suport mutu entre nacions: el 1936, Alemanya va signar una aliança amb Itàlia, coneguda com l’Eix Roma-Berlín que es va renovar el 1939 amb el nom de Pacte d’Acer, al que s'havia unit el Japó (Pacte Antikomintern amb Alemanya, 1936). França i la Gran Bretanya es van mantenir al marge. Però, Hitler va voler assegurar-se la meitat de Polònia al signar amb Stalin el Pacte Germanosoviètic (1939).

2. El desenvolupament del conflicte (1939-1945)

2.1. Les victòries de l’Eix.- Amb la invasió de Polònia, Hitler va iniciar la guerra llampec, que va permetre l’atac sorpresa i avançar amb rapidesa. Polònia es va enfonsar i el país es va dividir entre Alemanya i l’URSS. Els exèrcits alemanys envairen la major part de l’Europa occidental i l’aviació alemanya va bombardejar els i ciutats britàniques a la batalla d’Anglaterra, a més amb la batalla de l’Atlàntic va intentar bloquejar les Illes Britàniques. El 1941, va atacar Rússia.

2.2. Europa sota el nazisme.- L’ocupació nazi tenia com a finalitat el sotmetiment dels territoris europeus, els nazis van organitzar els territoris conquistats en regions incorporades al Reich, regions colonitzades i estats satèl·lits, amb l’extensió del terror i la repressió sobre la població sotmesa. Els alemanys van trobar col·laboracionistes entre la població civil, mentre la Gestapo (policia secreta) i les SS (milícies nazis) van implantar un règim de violència i terror sobre la població: la persecució va ser dura i especialment criminal per als jueus, en l’anomenat Holocaust.

2.3. El triomf aliat.- El juny de 1942, la situació de la guerra va fer un tomb quan l’URSS i els Estats Units van reforçar els aliats: els nord-americans van frenar els japonesos al Pacífic (batalla de Midway) i els britànics als alemanys al nord d’Àfrica (El-Alamein), mentre arribava el primer gran fracàs de Hitler a Stalingrad (URSS). Els aliats van començar una gran ofensiva amb el desembarcament nord-americà a Normandia (1944) per avançar des de l’oest europeu, mentre els russos tancaven els alemanys per l’est. El 1945 Hitler es va suïcidar, Alemanya va capitular i els japonesos, després dels atacs amb bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, es van rendir.

3. Les conseqüències de la guerra

3.1. L’impacte de la guerra.- Quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, Europa estava destrossada, materialment i moral. Les dues noves potències mundials, els Estats Units i l’URSS, van relegar Europa a un segon pla. Les destruccions materials van ser importants i els països que van quedar al marge de la guerra van poder ser subministradors i van experimentar un gran creixement econòmic. Però la guerra va deixar un profund impacte moral.

3.2. Les conferències de pau.- Els tres grans aliats (la Gran Bretanya, els Estats Units i l’URSS) es van reunir per primera vegada a la Conferència de Teheran (1943), la segona a la conferència de Jalta (febrer de 1945)on es va decidir l’eliminació del règim nazi a Alemanya i la tercera va ser la conferència de Potsdam (agost de 1945), on es va establir la línia Oder-Neisse com a frontera entre Alemanya i Polònia. A l'any següent, a la Conferència de París (1946) es van elaborar els tractats de pau amb la resta d’aliats d’Alemanya.

3.3. La creació de l’ONU.- L’Organització de les Nacions Unides es va fundar a la Conferència de San Francisco (1945) per substituir la Societat de Nacions. La nova organització va comptar amb 46 estats fundacionals i el seu objectiu era el manteniment de la pau i la seguretat internacional, així com la cooperació entre les nacions. A l’ONU, tots els estats membres estan representats a l’Assemblea General i per adoptar una decisió és necessària una majoria de dos terços. També existeix un Consell de Seguretat.

4. La formació de blocs antagònics

4.1. El deteriorament de les relacions entre els aliats.- A la fi de la Segona Guerra Mundial, era evident l’antagonisme entre els països occidentals i l’URSS. Les Conferències de Jalta i Potsdam van dividir Europa en dues zones d’influència. Les discrepàncies eren sobretot de tipus ideològic. Per afermar el control de les seues zones, els Estats Units van obligar a expulsar els comunistes dels governs de coalició que s’havien format als països de la seua àrea d’influència. L’URSS va propiciar que el Partit Comunista controlara el poder, de forma exclussiva, als països de la seua influència.

4.2. La ruptura: el Teló d’Acer.- La ruptura definitiva entre els dos blocs es va produir el 1947, quan el president nord-americà va exposar la Doctrina Truman: s’hi denunciava la creació de règims comunistes als països ocupats per l’Exèrcit Roig i es proposava la intervenció americana per frenar l’amenaça comunista a Europa. Per això es va proposar el Pla Marshall, una ajuda econòmica per a reconstruir Europa. Com a contrapartida, l’URSS va proposar l’Informe Jdanov, que denunciava l’actuació dels EUA com a via de domini d’Europa i el món va quedar separat per una barrera ideològica i econòmica (entre capitalisme i comunisme) anomenada Teló d’Acer.

4.3. La partició d’Alemanya en dos Estats.-El primer escenari d’enfrontament entre els dos blocs va tenir lloc a Alemanya ja que, al final de la guerra, havia quedat dividida en quatre zones ocupades per britànics, francesos, nord-americans i soviètics. El 1948, els tres aliats occidentals van decidir unificar els seus territoris i crear un Estat federal alemany. En resposta, l’URSS va ordenar el bloqueig de Berlín. La crisi va accelerar la divisió d’Alemanya en dos estats: la República Federal (RFA), que es va enquadrar al bloc occidental i la República Democràtica (RDA), sota influència soviètica.

5. Guerra Freda i coexistència pacífica

5.1. Què és la Guerra Freda?.- La Guerra Freda va consistir en un model de relacions internacionals que es va desenvolupar després de la Segona Guerra Mundial. Es basava en un permanent antagonisme entre els blocs liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica. Va ser un enfrontament tens, sense arribar mai a una confrontació bèl•lica entre les dues potències, però en el qual aquestes van desenvolupar una gran carrera d’armaments.

5.2. Els conflictes de la Guerra Freda: a)La Guerra de Corea va començar al final de la Guerra Mundial quan el nord va ser ocupat per les tropes russes i el sud per les nord-americanes, quedant dividida en dos Estats. El 1950, Corea del Nord va envair el Sud amb el suport soviètic i les tropes nord-americanes la van defensar Corea del Sud fins la signatura de la Pau de Panmunjon (1953). b) La Guerra de Vietnam (1958-1975), per la seua part, va enfrontar Vietnam del Sud amb l’ajuda dels Estats Units amb el Vietnam del Nord que va rebre ajuda soviètica. c) Després d’instal·lar-se a Cuba el règim de Fidel Castro, el govern nord-americà va començar un boicot econòmic contra Cuba, per instal·lar míssils soviètic apuntant cap als Estats Units, que encara continua a dia d'avui mentre el règim castrista es desmorona des del punt de vista econòmic i social.

5.3. La coexistència pacífica.- A finals de la dècada de 1950, el clima de tensió entre els blocs va donar pas a una nova etapa dominada per la distensió (coexistència pacífica) amb unes noves relacions entre els blocs que van estar relacionades directament amb una nova generació de dirigents (Khruixtxov a l’URSS i Kennedy als EUA). A finals de la dècada de 1970 es van produir nous focus de conflicte que van tornar a tensionar els dos blocs. Els soviètics van envair l’Afganistan i els nord-americans, l’illa de Granada (Petites Antilles).

6. La fi dels imperis colonials

6.1. Les causes de la descolonització.- El desig d’independència de la majoria de la població de les colònies, la puixança dels moviments nacionalistes i la disminució del prestigi de les potències colonials van contribuir a l'expansió d’una opinió internacional contrària a la colonització amb el suport a la descolonització de les dues grans potències.

6.2. El procés descolonitzador.- La primera etapa es va iniciar a Àsia després del final de la Segona Guerra Mundial, la segona etapa va afectar el nord d’Àfrica i es va iniciar el 1951 quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania, la tercera va afectar l’Àfrica subsahariana (1955 i 1965) quan la majoria de les colònies britàniques, franceses i belgues es proclamaren independents i l’última fase va afectar el con sud africà i va ser tardana.

6.3. El conflicte de l’Orient Mitjà.- Palestina era un protectorat britànic habitat per musulmans, però amb un contingent de jueus important. El 1947, una resolució de l’ONU va proposar la partició en dos estats: un de jueu i un altre palestí, i el 1948 es va proclamar l’Estat d’Israel. Els palestins i els seus veïns musulmans no van reconèixer el nou Estat israelià i van formar la Lliga Àrab, desencadenant-se la primera guerra araboisraeliana, a la que en van seguir dues guerres més fins la creació, el 1964, de l’OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina), dirigida per Iàssir Arafat, que el 1993 va aconseguir la creació a Israel d’un territori autònom sota autoritat palestina. Els conflictes, però, han arribat fins l'actualitat.

7. Descolonització i Tercer Món

7.1. El sorgiment del Tercer Món.- La majoria dels nous estats sorgits de la descolonització se sentien marginats de la política internacional i el 1955 es va reunir a la Conferència de Bandung, que va acollir els representants de 29 països africans i asiàtics recentment descolonitzats que acordaren, a més de condemnar el colonialisme, la sobirania i igualtat de les nacions, el rebuig de la ingerència en els assumptes interns dels estats, juntament amb altres mesures. A la conferència següent, a Belgrad (1961), establiren l'anomenat Moviment de Països No Alineats.

7.2. El neocolonialisme, una herència colonial.- El neocolonialisme era una nova forma de domini que comportava una dependència econòmica i cultural de l’antiga metròpoli per part dels països descolonitzats. L’estructura econòmica dels nous països era dèbil ja que havien d’exportar matèries primeres i importar productes industrials. Aquesta dependència comercial és l’intercanvi desigual i, com a conseqüència, aquests països pateixen una forta dependència financera de l’exterior produint-se les desigualtats econòmiques al món.

7.3. Disputes ètniques i territorials.- El traçat de les fronteres dels països que s’independitzaven responia a interessos colonials i, freqüentment, aquests països agrupaven tribus i ètnies diverses. A més, alguns dels nous dirigents van instaurar governs dictatorials i corruptes, sostinguts per l’exèrcit, que satisfeien els interessos de les velles metròpolis. Van sorgir moviments revolucionaris per fer-se amb el poder i, a molts països, s’hi van desencadenar guerres civils.

A continuació, teniu la llista d’activitats que farem servir per aquesta unitat.

1. Visitarem la següent pàgina web per extraure les idees principals de la IIGM.
2. Amb el suport d’aquest vídeo de YouTube, estudiarem les causes d’aquesta guerra,identificarem els seus protagonistes i interpretarem el canvi de fronteres en aquest mapa d’Alemanya.
3. Parlarem del extermini de jueus i del número de víctimes a cada país. Juntament, farem una reflexió sobre els camps d’extermini.
4. Analitzarem la situació en la que va quedar el món després del conflicte i compararem les conferències entre Teheran, Jalta i Postdam. Juntament, farem un passeig virtual per l’ONU i tractareu de cercar informació sobre altres tipus d’organitzacions supranacionals com indica a aquesta Webquest.
5. Ara farem un exercici d’observació d’una caricatura entre Stalin i Truman i analitzarem aquesta gràfica de la guerra freda. Farem un visionat de L’Europa Rebel.
6. Un cop explicada la fi dels imperis colonials, farem un petit exercici per escrit de definició dels conceptes que trobarem en aquesta pàgina web. Amb el suport de aquesta web, veurem les causes i conseqüències de la descolonització i interpretarem aquesta caricatura.
7. Per últim, analitzarem el següent cartell i amb l’ajut d’aquest bloc, veurem en neocolonialisme com a dependència econòmica.

UNITAT 8. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES

Felicitats! Ja sou a la vuitena unitat. Si heu arribat fins aquí, ja sou capaços d’anar fins al final, sense cap dubte. En aquest tema, parlarem de la Revolució Russa, la Gran Depressió, el feixisme alemà i italià i un parell de coses més. Com sempre, a continuació teniu la llista d’activitats i links que us ajudaran a completar-la.

S’anomena període d’entreguerres el que comptem des del final de la 1ª Guerra Mundial fins l’inici de la Segona, és a dir, una de les èpoques més inestables, políticament i econòmica, ja que va estar marcada per tres fets decisius: l’esclat de la Revolució Russa, el crac de la Borsa de Nova York i l’ascens dels règims totalitaris (feixisme, nazisme i comunisme).

1. La Revolució Russa

1.1. L’autocràcia tsarista.- Al començament del segle XX, a Rússia hi perdurava l’absolutisme monàrquic, una autocràcia on el tsar governava per decret, no estava subjecte a cap constitució i no havia de respondre davant d’un Parlament. El control de l’Imperi l’asseguraven la burocràcia i l’exèrcit, juntament amb l’Església ortodoxa. L’agricultura era la principal activitat econòmica, a mans dels terratinents aristòcrates, però també hi havia indústria i obrers, entre els quals s’havia difós el marxisme.

1.2. La revolució de febrer.- La conjuntura de la Primera Guerra Mundial va crear a Rússia les condicions per a la revolució. Als desastres militars es va succeir un descens de la producció agrícola, per la mobilització cap al front de milions de llauradors, estenent-se el malestar entre la classe treballadora. Tot això va desacreditar el tsar Nicolau II i el febrer de 1917 va esclatar una revolució a Sant Petersburg que va provocar la caiguda del tsarisme, passant el poder a un govern provisional que va convertir Rússia en una República democràtica.

1.3. La revolució d’octubre.- La lentitud de la reforma agrària i el manteniment de Rússia en guerra van fer augmentar el descontentament popular, així com la influència dels bolxevics que volien assaltar el poder per instaurar el socialisme, ja que aspiraven a la formació d’un govern de soviets obrers i agrícoles. El 25 d’octubre (novembre segons el calendari occidental), els comunistes es van sublevar, van destituir el govern provisional del socialdemòcrata Kerenski (menxevic) i Vladimir Ilich Ulianov (Lenin) va establir mesures revolucionàries per construir un estat socialista, és a dir, sense propietat privada.

2. La URSS de Stalin

2.1. La guerra civil i la creació de l’URSS.- El nou govern soviètic va haver de fer front a una guerra civil (1918-1921), ja que una part de l’exèrcit contrària al règim comunista i recolzada pels estats capitalistes occidentals (França, Regne Unit, etc.) va organitzar un Exèrcit Blanc que es va alçar en armes contra l’Exèrcit Roig dels bolxevics (creat i dirigit per Trotski) que va aconseguir imposar-se. Al llarg del conflicte, el partit bolxevic en solitari va anar fent-se amb el monopoli del poder. El 1922 es va crear l’URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques), un Estat federal comunista (el comunisme es defineix com a “socialisme real”) que abraçava totes les nacionalitats del vell imperi dels tsars en un sistema polític totalitari de partit únic.

2.2. La pugna pel poder.- Lenin va morir el 1924 en un moment en què es debatia quin era el millor camí per consolidar la revolució. Diferents propostes van enfrontar els dirigents del partit: Trotski veia necessari exportar la revolució, mentre Stalin proposava la “construcció del socialisme en un sol país”, transformant l’URSS en una gran potència.Stalin, Secretari General del PCUS, es va fer amo de la situació a partir de 1927 i es va convertir en el principal dirigent de l’URSS (Trotski es va exiliar a Mèxic, on va morir el 1940, víctima de l’estalinisme).

2.3. L’estalinisme.- Stalin va imposar una economia col·lectivista, amb l’objectiu de provocar un fort creixement per fer de l’URSS una gran potència industrial. Les terres, fàbriques, bancs, transports, etc. van passar a propietat de l’Estat que també dirigia l’economia, tot donat prioritat a la indústria pesant per a la construcció d’infraestructures i l’elaboració de plans quinquennals per planificar la producció agrícola i la industrial. Stalinva exercir una dictadura personal on s’eliminava qualsevol tipus de dissidència mitjançant el “terror roig” (condemnes a mort, assessinats, porgues, treballs forçats, etc.).

3. Els Estats Units: els feliços anys vint

3.1. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial.- Els Estats Units van sortir molt beneficiats de la Gran Guerra ja que, en finalitzar aquesta, s’havien transformat en la primera potència econòmica mundial. La producció agrícola era molt elevada i la industrial representava el 44,8% de la mundial. A més, molts països d’Europa estaven endeutats amb els Estats Units com a conseqüència dels préstecs de guerra.

3.2. La prosperitat americana.- El creixement americà es va prolongar durant els deu anys posteriors a la guerra: va ser la dècada de la “prosperitat” i de la consolidació d’un estil de vida basat en el consumisme. L’expansió dels Estats Units es va basar en una profunda transformació del procés de producció de béns, dominat per les innovacions tècniques: el taylorisme (o producció en cadena) i el fordisme van contribuir a incrementar la productivitat i a reduir costos, donant pas a l’era del consum de masses. La prosperitat es va reflectir en una gran puixança de la Borsa que, a la llarga, va generar una gran bombolla especulativa degut a un exagerat optimisme econòmic.

3.3. La crisi de la superproducció.- La prosperitat no va beneficiar tothom i els llauradors foren els primers perjudicats, ja que durant la Guerra Mundial s’havien endeutat per adquirir noves terres i màquines per augmentar la producció. Acabat el conflicte, les exportacions van minvar i el mercat americà ja no podia absorbir tota la producció. Davant de l’augment de l’oferta, els estocs es van acumular, els preus van baixar i els agricultors no van poder tornar els préstecs. En la indústria, el procés va ser molt similar.

4. El crac del 29 i el “New Deal”

4.1. Del crac borsari a la Gran Depressió.- El 24 d’octubre de 1929 una gran onada venedora va afectar la Borsa de Nova York (Wall Street). La gran oferta d’accions va provocar una baixada brutal del seu valor fins enfonsar-se, ocasionant el crac borsari: molts inversors es van arruïnar, els ciutadans van acudir als bancs per retirar els seus estalvis, això va precipitar la fallida i molts bancs van haver de tancar. En pocs anys, es va produir una recessió generalitzada (Gran Depressió) a tots els països occidentals capitalistes, perquè la crisi es va propagar a la resta del món: el consum va caure en picat i moltes fàbriques van tancar.

4.2. La lluita contra la crisi: el “New Deal”.- El 1932 Roosevelt va guanyar les eleccions al proposar un programa polític per afavorir la recuperació econòmica del país: l’anomenat New Deal, que defensava les polítiques keynesianes, és a dir, la intervenció de l’Estat per reactivar l’economia davant la paràlisi de la iniciativa privada. Es va ajudar les empreses, es van destruir els estocs agrícoles acumulats, l’Estat va establir un control sobre els bancs i es va impulsar un gran pla d’obres públiques per fomentar l’ocupació, així com una política de suport a l’agricultura tot assegurant uns preus mínims als productors, etc. Totes aquestes mesures van donar el seu fruit en pocs anys, produint el rellançament de l’economia del Estats Units.

5. El feixisme italià

 
5.1. Itàlia en la postguerra.- Després del Tractat de Londres, els acords de pau no es van complir per a Itàlia, tot estenent-se la idea que la participació italiana a la guerra havia estat un engany. L’irredemptisme va anar guanyant adeptes (propugnava l'emancipació dels territoris italians que després de la unificació eren encara sota la dominació d'altres potències, com ara l’Alto Àdige, Trentino, Venècia Júlia, Dalmàcia, Fiume, Niça, Còrsega i Malta, encara que, a la llarga, els feixistes s’apropiarien d’aquestes reivindicacions)... mentre es consolidava la inestabilitat política: es van succeir molts governs diferents, perquè la crisi econòmica generava tensió social i la por a l’esclat d’una revolució social, com la russa, va començar a espantar les classes conservadores.

5.2. L’ascens del feixisme.- Mussolini va crear el 1919 els fasci di Combattimento i els anomenats camises negres que pretenien frenar el moviment obrer. El 1921, els fasci es van transformar en Partit Nacional Feixista que va comptar amb el suport de la petita burgesia, el finançament de grans propietaris agrícoles i industrials, la tolerància de l’Església catòlica i també del monarca italià, encara que a les eleccions de 1922 el Partit Feixista va aconseguir pocs diputats. De tota manera, aquell mateix any, després que els camises negres esclafaren la vaga dels sindicats socialistes i anarquistes, Mussolini va exigir el control del poder al rei, el qual li’l lliurà a l’octubre (1922) tot nomenant-lo cap del govern.

5.3. La dictadura feixista.- Entre el 1922 i el 1925, Mussolini va desenvolupar un procés de restricció de llibertats i de persecució d’adversaris. Després de les eleccions de 1924, va anunciar la instauració d’un règim autoritari: els partits polítics van ser prohibits, els seus líders perseguits i empresonats, i el Parlament substituït per una Cambra dels fasci, possibilitant el control de l’Estat a través del partit que dirigia tots els aspectes de la vida social i dominava els mitjans de comunicació.

6. La instauració del nazisme a Alemanya

6.1. La República de Weimar.- El 1918, a punt de perdre la Primera Guerra Mundial, el kàiser Guillem II va abdicar, tot proclamant-se la República de Weimar (ciutat que va exercir de capital de l’Estat). Alemanya va assumir la derrota militar i va haver d’acceptar les dures condicions de pau imposades pels vencedors, que molts alemanys van considerar humiliants (Tractat de Versalles). La República de Weimar, dirigida per democratacristians i socialistes, va haver de fer front als anys de crisi econòmica, misèria i atur.

6.2. Hitler i el partit nazi.- Hitler va fundar el 1920 el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors d’Alemanya, del qual se’n va erigir líder. La seua ideologia expressava el menyspreu per la democràcia parlamentària i l’odi als bolxevics, als jueus (antisemitisme), la superioritat de la raça ària i la necessitat de forjar un gran imperi (Reich) per unir els pobles de parla alemanya. Hitler va fer servir la demagògia per captivar les classes treballadores i la violència de les seues milícies nazis per oposar-se a la república, tot protagonitzant diversos intents de cop d’estat.

6.3. El nazisme al poder.- El període 1924-1929 va ser de millora relativa de les condicions econòmiques i d’estabilitat social, però les conseqüències de la crisi de 1929 van resultar desastroses per a una castigada Alemanya. La retirada del capital americà va arrossegar els bancs alemanys a la fallida, i això va provocar el tancament de fàbriques, l’augment de l’atur i del descontentament social. El malestar general va decantar una bona part de la població cap a les propostes dels partits extremistes: en les eleccions generals de juliol de 1932, Hitler va aconseguir 13.745.781 vots (sent el seu el partit més votat amb un 37,3 % del volt total i 230 diputats) i en 1933 va ser nomenar canceller.

7. El III “Reich” alemany

7.1. La dictadura nazi.- El 1934, els nazis van transformar Alemanya en una dictadura. Hitler es va proclamar Führer i Canceller del III Reich, va dissoldre tots els partits llevat del seu, també tots els sindicats de treballadors, va clausurar el Parlament i va iniciar la persecució dels opositors. Des del punt de vista social, l’Estat nazi aspirava a la cohesió total de la societat alemanya, basada en la superioritat de la raça ària i la ideologia nacionalsocialista que atorgava a la dona un paper social molt marginal.

7.2. Un règim de terror.- Alemanya es va convertir en un Estat policíac que va imposar el terror a l’hora de perseguir qualsevol tipus d’oposició mitjançant els cossos policials (les “SS” o Seccions de Seguretat del partit i la policia secreta o GESTAPO). El manteniment de la puresa racial va comportar la persecució dels jueus i, a partir de 1933, es van crear els camps de concentració per recloure els opositors i enemics del Reich.

7.3. Autarquia econòmica i rearmament.- Des d’un punt de vista econòmic, el III Reich es va proposar promoure un rellançament per tornar a fer d’Alemanya una potència econòmica mundial, amb projectes militaristes i expansionistes, un fort dirigisme econòmic per aconseguir l’autarquia econòmica (autosuficiència material i financera) i el reforçament de l’exèrcit. Hitler volia construir un gran imperi amb la conquesta de l’“espai vital” alemany cap a l’est d’Europa. De tota manera, Hitler no dubtà a l’hora de pactar amb Stalin, en secret, el repartiment de Polònia (1939, pacte de Brest-Litovsk).

7.2. Un règim de terror.- Alemanya es va convertir en un Estat policíac que va imposar el terror a l’hora de perseguir qualsevol tipus d’oposició mitjançant els cossos policials (les “SS” o Seccions de Seguretat del partit i la policia secreta o GESTAPO). El manteniment de la puresa racial va comportar la persecució dels jueus i, a partir de 1933, es van crear els camps de concentració per recloure els opositors i enemics del Reich.


7.3. Autarquia econòmica i rearmament.- Des d’un punt de vista econòmic, el III Reich es va proposar promoure un rellançament per tornar a fer d’Alemanya una potència econòmica mundial, amb projectes militaristes i expansionistes, un fort dirigisme econòmic per aconseguir l’autarquia econòmica (autosuficiència material i financera) i el reforçament de l’exèrcit. Hitler volia construir un gran imperi amb la conquesta de l’“espai vital” alemany cap a l’est d’Europa. De tota manera, Hitler no dubtà a l’hora de pactar amb Stalin, en secret, el repartiment de Polònia (1939, pacte de Brest-Litovsk).


Època d'entreguerres

ACTIVITATS

1. Primer, veureu aquest vídeo que us explicarà breument per sobre en què va tractar aquest període històric. A continuació, heu de completar aquest webquest.
2. Ara analitzarem una mica el vídeo “Stalin-Trosky” i analitzarem el concepte de stalinisme i culte al líder mitjançant aquest pòster. A més, haurem de definir el concepte de societat de masses i estil de vida americà amb la descripció d’aquest cartell.
3. Amb l’ajuda de la següent pàgina web, farem una explicació teòrica sobre la crisi del 29.
4. També veurem com es va desenvolupar el feixisme a Itàlia i veurem una galeria del reportatge, “Viaje a la Italia fascista”, i farem una valoració dels seus símbols.
5. Anirem a YouTube a veure aquest vídeo que ens introduirà en el món del nazisme i relacionareu aquest fet amb la següent gràfica sobre l’evolució de l’atur alemany. A continuació, farem aquest webquest que tracta dels drets humans i els camps de concentració.
6. Per finalitzar, veurem un fragment de vídeo que parla de confrontació entre Catalunya i Espanya als anys vint. I l’esclat de la Guerra Civil indagant en els seus protagonistes:Alfonso XIII, Azaña i Franco.