UNITAT 2. EL SEGLE XVIII EN ESPANYA

El segle XVIII europeu fou un període de transició. D’una banda, es van mantenir les característiques de l’Antic Règim i, de l’altra, es va preparar el camí de les revolucions liberals. A Espanya, el segle XVIII va significar l’arribada de la dinastia dels Borbó i l’aplicació dels principis de l’absolutisme monàrquic.


La Guerra de Successió a la Corona Espanyola (per la mort sense fills al 1700 de Carles II, l’últim rei de la Casa d’Àustria) va significar el final de la Corona d’Aragó com a institució política independent de Castella ja que només compartien la Monarquia (unió dinàstica de Castella i Aragó pel matrimoni dels Reis Catòlics) perquè tenien lleis i institucions diferents.

El Regne de València (nascut el 1238 per obra del rei Jaume I) va desaparéixer amb l’abolició dels Furs (o lleis pròpies dels valencians),de les institucions (la Generalitat i les Corts Valencianes, el parlament més antic d’Europa juntament amb l’anglés) i del Dret Civil Valencià (que ara, a partir de l’Estatut de 2006, s’ha recuperat en part) per l’aplicació dels Decrets de Nova Planta que van significar la imposició de les lleis castellanes a tot el territori valencià que, a partir de 1707 (derrota d’Almansa), passa a ser una província espanyola governada des de Madrid amb el programa centralista i absolutista imposat per la Monarquia Borbònica de Felip V (un rei que va cremar i saquejar molts pobles valencians, com ara Vila-real o Xàtiva i resta exposat al Museu de l’Almodí d’aquesta darrera ciutat amb el cap per avall).

La Guerra de Successió va concloure amb la firma del Tractat d’Utrecht al 1713 (més endavant amb el tractat definitiu a Viena, 1725) que va marcar l’inici de l’hegemonia britànica al món (malgrat la victòria del nét de Lluís XIV) en estipular-se el següent:

• Felipe V era reconegut per les potències europees com a Rei d’Espanya, però renunciava a qualsevol possible dret a la corona francesa.
• Els Països Baixos espanyols i els territoris italians de Nàpols i Sardenya passaren a poder d’Àustria, mentre el Regne de Savòia s’annexionava l'illa de Sicília.
• Anglaterra va obtenir Gibraltar, Menorca (recuperada per Espanya el 1783), un vaixell de permís (dret limitat a comerciar amb les Índies espanyoles) i l’assentament de negres (permís per a comerciar amb esclaus en Amèrica).

6. El segle XVIII a Espanya: els Borbó

6.1. La Guerra de Successió (1701-1714).- La Guerra de Successió es va produir després de la mort de Carles II d’Àustria, en proclamar-se Felip V rei d’Espanya. La proclamació de Felip V de Borbó significava per a les potències europees un enfortiment dels Borbó (francesos) a Europa. Gran Bretanya, Holanda, Portugal i l’Imperi austríac van declarar la guerra a França i a Espanya i van proposar un altre candidat a la corona, l’arxiduc Carles d’Àustria. El 1713, l’arxiduc Carles heretà la Corona d’Àustria i temerosos de l’excessiu poder dels Habsburg, les potències europees van firmar el Tractat d’Utrecht que posà fi al conflicte i va reconèixer Felip V com a rei d’Espanya.

L'ESPANYA DEL S.XVIII I EL REFORMISME BORBÒNIC

View more presentations from onamenorca.

6.2. L’absolutisme borbònic.- Els primers Borbó espanyols (Felip V i Ferran VI) van implantar el model d’absolutisme centralista francès. Tots els poders residien en el monarca i les Corts van quedar quasi anul•lades. Per a governar, el rei s’ajudava d’uns assessors o secretaris, i es reunien al Gabinet, antecedent del Consell de Ministres. Les Corts van desaparéixer, excepte les castellanes, i la tasca legislativa depenia només de les institucions directament controlades pel monarca. Els Consells es van mantenir.

6.3. L’uniformisme territorial.- Els Borbó van unificar tot el territori, imposant unes lleis úniques, una idèntica administració i l’homogeneïtzació de totes les seues institucions. Felip V va anul·lar tots els furs i institucions de la Corona d’Aragó, i amb els Decrets de Nova Planta es va imposar el sistema administratiu castellà a les terres de la Corona. El territori va quedar dividit en províncies, al front de les quals el rei va col·locar un capità general amb poder militar i administratiu, que exercia com a governador. A cada província es van crear audiències per a l’administració de justícia i es van implantar corregidors i intendents.

 

7. El reformisme borbònic

7.1. La Il·lustració a Espanya.- A l’Espanya de mitjans del segle XVIII, després de la repressió de Felip V (que afectà, fins i tot, els propis botiflers com ara el valencià Miñana, autor d’una important obra sobre la Guerra de Successió a València: De Bello Rústico Valentino) va sorgir un grup de pensadors il·lustrats que tenien un gran interés per l’educació, la ciència, l’esperit crític i la idea de progrés. Però l’absència a Espanya d’amplis grups burgesos, el conservadorisme dels mitjans intel·lectuals i el gran pes de l’Església catòlica dificultaren l’expansió d’aquestes idees. Els pensadors il·lustrats van trobar un suport eficaç en el monarca Carles III (1759-1788).

7.2. El creixement del segle XVIII.- A l’inici del segle XVIII, Espanya continuava sent una societat rural i estamental, amb una agricultura de pocs rendiments, tècnicament retardada. L’expansió general de la demografia i l’economia europees i les mesures reformistes de Carles III van permetre millorar la situació de l’economia espanyola. El comerç i la indústria també es van modernitzar. No obstant això, no es va solucionar el principal obstacle per al desenvolupament industrial: la demanda escassa, com a conseqüència de la pobresa dels llauradors.

ACTIVITATS

1. Heu de fer un eix cronològic del s.XVIII i si cal alguns antecedents en dades anteriors a aquest segle.
2. Elabora una llista de les característiques que hi trobes més importants de l’Antic Règim.
3. En acabar, passarem a fer aquests exercicis interactius sobre els dos temes, l’1 i 2.

UNITAT 15. ESPANYA EN LADEMOCRÀCIA

Ja hem arribat a la darrera unitat! Què us ha semblat aquesta assignatura? Segur que tot ha sigut més fàcil del que pensàveu al principi. En aquesta darrera unitat, parlarem de l’evolució sociopolítica d’Espanya des del final de la dictadura de Franco.

A Espanya, al llarg de les darreres dècades s’han recuperat les llibertats democràtiques, hi ha hagut una descentralització de l’Estat i s’ha configurat un país modern. Aquests objectius s’han aconseguit per mitjà d’una sèrie de reformes legislatives: reformes polítiques, en l’organització territorial i mesures socials i econòmiques.

1. La instauració de la democràcia 

1.1. Les primeres eleccions democràtiques.- El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques des de feia més de quaranta anys. Els resultats van donar la majoria a Unió de Centre Democràtic (UCD), partit liderat per Adolfo Suárez. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), encapçalat per Felipe González, va quedar consolidat com a partit de l’oposició. El Partit Comunista d’Espanya (PCE), liderat per Santiago Carrillo, i Aliança Popular (AP), liderat per Manuel Fraga, van quedar a una major distància electoral. 

1.2. El primer govern de la UCD.- El nou govern d’UCD va emprendre mesures urgents: van nomenar una ponència, en la qual estaven representades totes les forces parlamentàries, que va redactar una Constitució; van abordar la crisi econòmica, la reforma tributària i es va decretar la segona amnistia per a presos polítics. 

1.3. La Constitució del 1978.- Els trets essencials són: 1) defineix l’Estat espanyol com un Estat social i democràtic de dret, que té en la monarquia parlamentària la seua forma política, 2) reconeix l’existència de nacionalitats i regions, que es poden constituir en comunitats autònomes, 3) declara que la sobirania resideix en el poble, 4) garanteix els drets i llibertats fonamentals i 5) recull la divisió de poders. 

2. L’Espanya de les Autonomies 

2.1. Les reivindicacions autonomistes.- El franquisme no va aconseguir anul·lar els sentiments nacionalistes a diferents zones de l’Estat, com ara a Catalunya, el País Basc o Galícia, on la defensa de la democràcia va anar acompanyada de la reivindicació d’autonomia. Després de la mort de Franco també es van produir demandes d’autonomia en altres zones, com ara al País Valencià, on es reivindicava la identitat pròpia. Els primers governs de la democràcia van replantejar la conveniència d’una reorganització territorial de l’Estat amb la creació d’un sistema generalitzat d’autonomies. 

2.2. Els primers estatuts d’autonomia.- Després de les eleccions del 1977, el govern de la UCD es va proposar afrontar les reivindicacions autonomistes de Catalunya i el País Basc, tot legalitzant les banderes pròpies de cada autonomia històrica, com ara la ikurriña o bandera basca. Després de l’aprovació de la Constitució es van elaborar els estatuts d’autonomia de Catalunya i del País Basc, mentre a Galícia (1978) es formà la primera Xunta i s’aprovà en referèndum l’Estatut d’Autonomia. El 1980 va accedir Andalusia, per la via ràpida, al seu Estatut d’Autonomia que li atorgava competències d’autonomia històrica, cosa que no va ocórrer l’1 de juliol de 1982 quan s’aprovà el primer Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana per la via lenta, és a dir, la de menor capacitat competencial. L’Estat de les Autonomies va començar, per tant, amb greuges comparatius que han arribat fins el present. 

2.3. La consolidació del mapa autonòmic.- Aquest nou model es va anomenar Estat de les Autonomies perquè, a més de les tres nacionalitats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia), es van constituir 14 comunitats autònomes regulades pels seus corresponents Estatuts (cafè per a tots?) que contenen les diferents competències que assumeix cada comunitat fins arribar al concert econòmic que només es va concedir als “territoris forals” (segons la Constitució de 1978) de Navarra i el País Basc. Entre els anys 1979 i 1982 es van aprovar els primers estatuts d’autonomia que, degut a la insatisfacció general provocada per les desigualtats, s’han anat modificant durant la darrera dècada.

3. La crisi del govern de la UCD 

3.1. El segon govern de Suárez.- Després d’aprovada la Constitució, el 1979 es van celebrar eleccions generals, que foren guanyades per la UCD. Aquell mateix any també es celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques (ja que, a banda de celebrar-se a tota Espanya, com no va passar mai durant la Segona República, van poder participar per primera vegada homes i dones majors de 18 anys) que també li donaren el triomf, encara que menor, a la UCD .Aquesta segona etapa de govern va estar marcada per la fi del consens parlamentari: el descens de vots de la UCD a les eleccions municipals, es va veure agreujat pels resultats a les eleccions autonòmiques del País Basc i Catalunya (1980) on triomfaren les formacions nacionalistes perifèriques (PNV i CIU). 

3.2. Els enemics de la democràcia.- La fragilitat de la democràcia espanyola es va evidenciar per l’assetjament dels grups d’extrema dreta, neofranquistes i també d’extrema esquerra, partidaris de la violència, així com les organitzacions terroristes com ETA, el GRAPO o el FRAP que van protagonitzar aldarulls i l’augment d’atemptats. terroristes entre 1977 i el 1981.

3.3. El colp d’Estat del 23-F.- Davant la crisi d’UCD, els socialistes van promoure una moció de censura contra Suárez, que va dimitir com a president del govern i va ser substituït per Calvo Sotelo. Però el 23 de febrer de 1981, mentre es desenvolupava al Congrés la investidura del nou president, es va produir un intent de colp d’Estat per part del tinent coronel Tejero, que va ocupar la cambra, recolzat per d’altres militars i guàrdies civils que estaven en contra de la supremacia del poder civil que representava la democràcia, després de 40 anys de monopoli del poder militar durant el franquisme. Però l’actitud ferma del rei Joan Carles i l’oposició d’alguns comandaments militars, així com la unitat de les forces polítiques democràtiques van fer fracassar els colpistes.

4. L’etapa socialista (1982-1996) 

4.1. La victòria electoral.- El PSOE va guanyar les eleccions de 1982 i Felipe González Márquez va ser nomenat president del govern.: es pretenia unir la idea d’un canvi polític i de reformes socials amb una imatge de moderació. Aquestes eleccions van suposar un canvi respecte a les forces de la transició. La UCD va anar desapareixent, mentre Alianza Popular es va consolidar com la primera força de l’oposició.

4.2. Les reformes socialistes.- La lluita contra la crisi va aconseguir disminuir la inflació i modernitzar l’estructura econòmica, incrementant-se els serveis públics i les prestacions socials, tot impulsant les obres públiques. També en política interior es va impulsar una reforma de l’exèrcit i es van prendre mesures contra el terrorisme, mentre en el camp internacional es va firmar el Tractat d’Adhesió a la Comunitat Econòmica Europea (1985) i es va votar en referèndum la permanència definitiva d’Espanya a l’OTAN (1986) on s’havia entrat al temps de Calvo Sotelo (1982).

4.3. La crisi i el relleu al poder.- Però, amb el pas dels anys, es van produir casos de corrupció relacionats amb el finançament irregular del Partit Socialista. També es van descobrir casos de complicitat d’alguns cossos policials (cas Lasa i Zabala) en la guerra bruta protagonitzada pels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) contra ETA. El Partit Popular va iniciar una dura oposició parlamentària contra Felipe González i davant la debilitat del govern, es van convocar eleccions anticipades el març de 1996.

5. L’etapa del PP (1996-2004). La tornada del PSOE 

5.1. El govern del PP en minoria.- L’acció de govern del Partit Popular en la seua primera legislatura va tenir una orientació centrista per donar una sensació de continuïtat en relació amb l’etapa socialista anterior. El nou executiu va mantenir una política social que assegurava l’Estat del benestar, va iniciar un diàleg amb els sindicats i una aproximació als partits nacionalistes. En política internacional, es va intentar la consecució de la integració monetària d’Espanya a l’Europa de l’euro amb èxit El 1997, Espanya es va incorporar a l’estructura militar de l’OTAN i, tot i això, les relacions amb els partits nacionalistes van empitjorar arran de la majoria absoluta aconseguida pel PP al 2000.

5.2. El govern del PP en majoria.- A les eleccions generals de març de 2000, la majoria absoluta de José María Aznar va portar un nou govern que va dur a terme reformes en matèria educativa, laboral, política migratòria i de lluita antiterrorista. La bona conjuntura econòmica va ajudar a consolidar la disminució de la inflació i de l’atur, el creixement de la renda per habitant, etc. En política exterior, es va produir un apropament als Estats Units, que va comportar el suport d’Espanya a la guerra d’Iraq (2003), però el març de 2004, tres dies abans de la celebració de les eleccions generals que anava a guanyar el PP segons totes les enquestes, un atemptat terrorista a Madrid, d’orientació islamista, va originar una situació de commoció a tota Espanya que va portar l’electorat a reaccionar contra la mala gestió informativa de la situació per part dels dirigents populars.

5.3. El retorn del PSOE.- Les eleccions van ser guanyades pel PSOE, i José Luis Rodríguez Zapatero es va situar al capdavant del nou govern. Una de les primeres accions va ser la retirada de les tropes espanyoles d’Iraq, cosa que va propiciar un procés de pau al País Basc, amb una treva indefinida d’ETA (trencada uns mesos més tard). Zapatero va impulsar moltes lleis socials, com ara la de matrimonis homosexuals i d’igualtat entre homes i dones. El març de 2008, quan la crisi econòmica global començava a despuntar, el PSOE de Zapatero va tornar a formar un nou govern després de guanyar les eleccions generals per segona vegada i amb majoria minoritària.

6. La societat espanyola en el canvi de segle

6.1. Les noves pautes socials .- La consolidació de l’Estat del benestar s’està posant en perill darrerament, encara que a les últimes dècades el consum i la renda nacional bruta havien augmentat. Espanya encara es troba entre els 15 estats més rics del món, però l’atur està arribant a límits insospitats només uns anys enrere. Els canvis en l’estructura familiar s’han manifestat en el creixement de les famílies monoparentals, l’augment de l’adopció de nens i nenes d’altres països, etc.També s’ha produït un descens de la natalitat, de la taxa de fecunditat, així com un retard en l’edat de matrimoni i de reproducció, és a dir, pautes que són fruit d’un millor nivell de vida i que tenen tendència a consolidar-se, malgrat la crisi i tot el que comporta.

ACTIVITATS

1. Consulta l’últim baròmetre del  Centre d’Investigacions Sociològiques sobre les preocupacions actuals dels ciutadans.
2. Expondrem les causes de la crisi del règim en els 70 mitjançant el comentari de les gràfiques que trobarem en aquesta pàgina web i farem un comentari d’aquesta imatge.
3. Aquest webquest sobre la transició us espera!  Per a la part de les entrevistes, podeu ajurdar-vos amb aquesta plantilla d’Història de vida.
4. Analitzarem com van ser els primers anys democràtics i, amb el suport de xtec.cat, buscarem informació sobre els protagonistes dels resultats electorals de 1977: Joan Carles I, Suárez, UCD, Constitució, Josep Tarradellas, Estatut, Jordi Pujol i CiU. A més, farem un redacció amb les conclusions que tenim fins ara.
5. A continuació, haurem de llegir aquest document en PDF i fer un comentari de text que parla de la Carta Magna. Analitzarem els següents cartells i escoltarem els himnes electorals desde 1977 fins a 2004.
6. Amb la contraposició d'aquest vídeo, farem un debat sobre la transformació de la societat actual. Veurem “Retratos de família: mirades a las familias españolas del siglo XXI” i llegirem aquest article que parla dels reptes de la societat actual.
7. Després de tanta teoria, descansarem una mica i buscarem a google obres de Miró. Fareu una recerca sobre les vostres obres favorites d’aquest artista i fareu un petit escrit dient per què us agraden. Llegirem aquest article sobre l’art actual.

Què us a semblat aquesta assignatura? Espero que tot hagi anat bé i que hagueu aprovat. Segur que no ha estat tant difícil com esperàveu a principi de curs.

UNITAT 13. LA UNIÓ EUROPEA COM A ESPAI D'INTEGRACIÓ

Sabeu perfectament que el nostre continent és Europa però el que sentim per la tele i per la ràdio o inclús en l’escola, eixa comunitat europea és més que el continent tan sols…  Sabeu alguna cosa sobre la creació d’aquesta comunitat europea?  Teniu alguna idea de per què estan enviant ajuda al govern de Grècia? O encara millor, teniu encara pesetes a casa?  Això tot té una explicació.  Voleu conéixer-la?  Doncs cerqueu la informació necessària que us l’aniré preguntant a classe…!!

Amb la signatura del Tractat de Roma el 1957, es va crear la Comunitat Econòmica Europea(CEE), formada per França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, PaÏsos Baixos i Luxemburg.

L’objectiu d’aquesta Comunitat, era crear una unió duanera que permetés la lliure circulació de persones, mercaderies, capitals i serveis entre els països signants, així com la coordinació de polítiques econòmiques referides a l’agricultura, el comerç i el transport.

Ja el 2973 va començar l’adhesió de nous països a la CEE, com Dinamarca, Irlanda i Regne Unit; sumant-se Grècia el 1981 i Espanya i Portugal el 1986.  El procés va continuar amb noves incorporacións el 1995: Àustria, Finlàndia i Suècia.  El 2004 s’uniria Xipre, Estònia, Hongria, Malta, Letonia, Lituània, Polònia, República Txeca, Eslovàquia i Eslovènia.  I, finalment, el 2007 es van adherir Romania i Bulgària.

L’Acta Única Europea de 1987 va incorporar el principi de cohesió económica i soical perquè hi hagués un desenvolupament equilibrat de tots els països membres.  Amb la signatura del Tractat de Maastricht el 1992, es a fixar el nom de la comunitat, abandonant CEE, passant a denominar-se Unió Europea.

 La Unió Europea (UE) és una associació d’estats independents formada per 27 membres. Va ser establerta el 1992, mitjançant el Tractat de la Unió Europea (TUE) i és la successora de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) creada el 1957. La UE té institucions pròpies i un ordenament jurídic comú per als estats que la integren.

1. El procés de construcció: la CEE

1.1. El camí cap a la unitat europea.- Al final de la Segona Guerra Mundial, en un món marcat per l’enfrontament entre els dos blocs, una sèrie de pensadors van creure necessari crear un Mercat Comú europeu. Es van crear l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), i el Consell d’Europa. El 1951 es va crear la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer (CECA).

1.2. El Tractat de Roma: l’Europa dels Sis.- El 25 de març de 1957 es van signar a Roma els tractats fundacionals de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat de l’Energia Atòmica (EURATOM). Els signants d’aquest acord històric van ser França, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Itàlia i la República Federal Alemanya amb l’objectiu de la integració progressiva entre els diversos països membres.

1.3. L’ampliació de la CEE.- Durant la dècada de 1960 l’èxit econòmic assolit pels estats de la CEE va ser molt gran. El 1973, Gran Bretanya es va integrar a la CEE, amb Irlanda i Dinamarca. La caiguda de les dictadures militars a Grècia (1974), Portugal (1974) i Espanya (1975) va propiciar més peticions d’adhesió a la CEE. 

2. La creació de la Unió Europea 

2.1. L’Acord de Schengen i l’Acta Única.- El 1979 va nàixer el Sistema Monetari Europeu per garantir l’estabilitat monetària, i es va crear l’ecu, antecedent de l’euro. El 1981 es va incorporar Grècia. El 1985, Bèlgica, els Holanda, Luxemburg, França i Alemanya van signar l’Acord de Schengen. Aquest acord garantia la lliure circulació de persones i la gradual supressió de fronteres entre els Estats membres. El 1986, a més de l’entrada d’Espanya i Portugal, es va ratificar l’Acta Única, que implicava la creació d’un únic espai econòmic, però també social, per a tots els països de la Comunitat.

2.2. El Tractat de Maastricht: la Unió Europea.- El Tractat de Maastricht (1992) va consagrar oficialment el nom d’Unió Europea, i va instaurar tres grans pilars de polítiques comunes: el primer agrupa allò establert als tractats comunitaris, així com les institucions i competències supranacionals de la Unió, el segon es refereix a la Política Exterior i de Seguretat Comuna, fonamentat en la cooperació entre governs, i per últim, el tercer pilar es basa en la Justícia i els Afers d’Interior.

2.3. Els nous membres de la Unió Europea.- L’1 de gener de 1995 va tenir lloc la quarta ampliació de la Unió Europea amb l’entrada d’Àustria, Finlàndia i Suècia. Naixia l’Europa dels Quinze que va donar pas, el 2004, a l’Europa dels 25 (amb l’adhesió d’Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Xipre i Malta) i, des del 2007 (Romania i Bulgària) la Unió Europea s’ha convertit en una organització de 27 estats.

ACTIVITAT 1. Heu de respondre a aquestes qüestions sobre la UE, teoria exposada aquí mateixa i amb l’ajuda de la web oficial de la Unión Europea.  Encara que si no teniu clar algunes coses, en aquesta pàgina web teniu un resum del què és la UE i per supost, a la viquipèdia teniu més informació...  Ànim!!

1. Països que composen actualment la Unió Europea.
2. Any en què van anant unint-se els diferents països.
3. Països que aspiren a entrar actualment a al Unió Europea.
4. Països de la zona Euro.

 3. Les institucions europees 

3.1. Institucions de la Unió Europea.- La Comissió Europea és l’òrgan executiu de la UE: administra les polítiques comunes de la UE, elabora el pressupost i garanteix el compliment d’acords i tractats. El Parlament Europeu és l’òrgan legislatiu: elabora normes i aprova el pressupost, controla els altres organismes de la UE. El Consell de la Unió Europea exerceix una funció legislativa, juntament amb el Parlament, és el principal organisme de presa de decisions. El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees assegura el respecte a les normes europees i als tractats.

ACTIVITAT 2.  Visiteu la pàgina web de la Unió Europea referida a les institucions i per grups d’entre 3-5 persones, heu de seleccionar una institució en concret: Consell de la Unió Europea, Consell Europeu, el Parlament Europeu, el Banc Central Europeu, la Comissió europea i el Tribunal de Justícia.  A continuació haureu de realitzar un treball de recerca a la xarxa i contestar les següents preguntes:

1. Característiques de la Institució.
2. Competències i funcions de la Institució
3. Com està integrada la Institució
4. Logo de la Institució.
5. Posada en comú amb brevetat.

4. Les polítiques comunes de la Unió Europea 

4.1. El pressupost de la Unió Europea.- Per poder finançar-se, la UE compta amb uns ingressos, que provenen d’exaccions agrícoles, drets de duanes, quota sobre l’IVA i quota en relació amb el PIB. Els contribuents més grans de la UE són els estats més rics.

4.2. Les polítiques de cohesió.- El 1994 es van crear els Fons de Cohesió com una transferència de recursos financers entre els països pròspers i els menys pròspers. Els fons es destinen als estats membres de la Unió amb un PIB per càpita inferior al 90% de la mitjana europea. Hi ha també els Fons Estructurals orientats a fomentar altres polítiques de cohesió econòmica i social dins de la UE.

4.3. La unió econòmica i monetària.- El Tractat de la Unió Europea va establir la Unió Econòmica i Monetària per la qual es va crear la moneda única, l’euro, que havia de garantir la lliure circulació de capitals. L’euro va entrar en circulació el gener del 2002 a onze països de la UE (aquest és el mapa de la zona mapa de la zona del euro fins a 2009) i que, des de gener de 2011, ja en són 17 (aquí es pot trobar més informació sobre la eurozona): Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovènia, Eslovàquia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Malta, Portugal i Xipre. El Banc Central Europeu s’encarrega de coordinar les polítiques econòmiques i garantir el funcionament de la nova moneda.

5. Els reptes de futur de la Unió Europea

5.1. El Tractat de Reforma.- L’octubre de 2004 es va signar a Roma el Tractat de la Constitució europea. El primer país que el va sotmetre a referèndum va ser Espanya i va resultar aprovat. Però va ser rebutjat a França i als Països Baixos. Arran d’aquests vots negatius, el Consell va anunciar la paralització del procés i l’obertura d’un període de reflexió. El juny de 2007, el Consell Europeu va arribar a un acord per substituir la Constitució Europea per un Tractat de Reforma, que modifica els tractats anteriors i reorganitza les institucions. El Tractat va ser aprovat a Lisboa l’octubre de 2007 i ha entrat en vigor al 2009.

5.2. El paper de la Unió Europea al món.- Des d’un punt de vista econòmic, la Unió Europea és el centre mundial de les activitats econòmiques, les finances i el comerç. Des d’un punt de vista polític, els països que formen la Unió posseeixen interessos diversos en el camp internacional i les seues polítiques d’aliances són divergents molt sovint. La Unió Europea duu a terme polítiques importants de cooperació i d’ajuda al desenvolupament a molts països del Tercer Món i també ajuda a països en procés de desenvolupament.

6. La integració d’Espanya a la CEE

6.1. Les negociacions per a l’ingrés a la CEE.- Després del restabliment de la democràcia, a partir de 1977, es va proposar l’ingrés d’Espanya a la CEE. Entre el 1977 i el 1980, Espanya va haver de ratificar diversos convenis internacionals, a més la CEE exigia a Espanya una reestructuració en profunditat de la seua economia i la seua legislació per apropar-les als països comunitaris.

6.2. La reconversió econòmica.- L’adequació de l’economia espanyola als criteris comunitaris va exigir transformacions. En la dècada de 1980 es va realitzar una reconversió industrial important en una sèrie de sectors. Havien de produir-se canvis en l’agricultura i la ramaderia. Es van dur a terme ajustaments importants en la producció agropecuària per adequar-la al sistema comunitari. Per fer competitiva l’economia espanyola era imprescindible el descens de la inflació i la disminució del dèficit públic.

6.3. Les reformes legislatives i socials.- Per a l’ingrés a la CEE va ser necessària la modificació de lleis i normes per adequar-les al patrimoni comunitari. Per aproximar Espanya a la resta dels països, es va realitzar una important inversió en el sector públic, especialment en polítiques socials i infraestructures.

6.4. El Tractat d’Adhesió.- El 12 de juny de 1985, sota la presidència de Felipe González, es va signar el Tractat d’Adhesió d’Espanya a la CEE, i a partir de gener de 1986 va passar a ser-ne membre de ple dret. Això significava integrar-se en un mercat de grans dimensions, en el qual productes, capitals i persones podien circular lliurement per tot el territori comunitari.

7. Espanya, un país de la Unió Europea

7.1. Espanya a la Unió Europea.- Espanya és un país amb un gran pes territorial i demogràfic a la Unió Europea. La seua economia, encara que territorialment és una mica desequilibrada, també és en l’actualitat una de les més importants. En el marc de la Unió Europea, Espanya ha participat plenament en les seues institucions i ha animat els processos d’integració social i política, desenvolupant un paper rellevant en política exterior.

7.2. Les conseqüències econòmiques de la integració.- La integració d’Espanya a la UE ha estat un factor decisiu per a la modernització de la seua economia. A partir dels anys 1996-1997, l’economia espanyola va assolir unes quotes de creixement anual superiors al 3%. Respecte al comerç, el creixement ha estat espectacular. La prosperitat econòmica de la dècada del 1990 va possibilitar la creació de llocs de treball i el descens moderat de l’atur.

7.3. Els fons comunitaris.- Moltes transformacions econòmiques dels últims anys han estat possibles gràcies a la transferència de grans quantitats de diners de la UE cap a Espanya. Durant gairebé vint anys ha estat la major beneficiària dels fons comunitaris, amb els quals s’han realitzat fortes inversions en infraestructures. També s’han desenvolupat polítiques a favor de l’ocupació i la formació ocupacional. L’ampliació de la UE a 27 membres ha suposat l’entrada de països amb una posició econòmica més desafavorida.

7.4. La implantació de l’euro.- Espanya és un dels països de la Unió Europea que han adoptat l’euro com a moneda. Per això, des del 2002 l’euro va substituir la pesseta. La implantació de l’euro ha suposat formar part d’una àrea econòmica molt dinàmica del món, amb una moneda forta que possibilita, en tre d’altres avantatges, la importació de petroli a un preu raonable. Com a contrapartida, ha provocat una alça dels preus que porta implícita una reducció de la capacitat adquisitiva de la població i l’ajut, durant la crisi dels tres últims anys, als estats membres que han estat intervinguts per a satisfer el deute públic (Grècia, Irlanda i Portugal).

ACTIVITAT 3.  Per realitzar aquest treball heu de tenir en compte el què es demana en cada activitat.  A la següent taula es descriu el procés del treball que has de fer.  Per fer una bona feina es necessiten bones fonts d’informació.  Cerca les respostes a les següents adreces d’Internet que vénen a al taula de recursos.  El més important és saber utilitzar correctament la informació.  Primer, fes un esborrany amb les dades que necessites.  Després, llegeix atentament els textos, selecciona i pren notes.  Finalment, redacta la teva feina.  No oblidis revisar-lo abans de lliurar el portfolio.

Es pot realitzar per grups però cadascun dels membres em lliurarà un exemplar.

Bé, les activitats que heu de realitzar són les següents:

-          Localitzar en un mapa a tots els països membres i nomenar al costat les seves capitals.

-          Acoloreix per grups segons la seva data d’incorporació.

-          Tria un país membre i recull dades sobre el mateix (idioma, moneda, pobalció, llocs importants…).

-          Hauràs d’investigar sobre el procés d’entrada d’Espanya a la Unió Europea.

-          Hauràs de recopilar informació sobre la situació d’Espanya en 1986, qui era el president de govern, situació econòmica i persones que van tenir importancia en el procés.

-          Debat i comparacions.

  

TAREA	RECURSOS
1. Coneix la nova Europa sense fronteres.  Coneix el mapa de la UE.	La història de la UE Mapa països de la UE i capitals del països L'Europa dels 27
2. Els països de la UE.  Obtindre les dades principals de cada país: capital i bandera.  Acolorejar cada país en el color que s’assigni segosn any d’incorporació, situant la capital i posant també la bandera.	Els estats membres de la UE Cartolina gran amb el mapa d’Europa en què estigui la silueta de cada país membre.
3. La Unió Europea – Breu història de la formació de l’actula UE.  Recollir carácter´sitiques principals i funcions de les principals institucions europees.  La unió monetària : l’Euro.	Portal de la UE Vídeo d'economia de la UE Vídeo de conceptes i història dels estats membres Himne de la UE Història de la UE Parlament europeu
4. L’entrada d’Espanya a la UE.  Investigar sobre el procés d’entrada d’Espanya a la Unió Europea.  Quines conseqüènies ha tingut aquesta integració?	Adhesió d'Espanya i Portugal
5. Situació d’Espanya el 1986.  Recopilar informació sobre la situació d’Espanya el 1986, president del govern, situació econòmica i perosnes que van tenir importància en el procés.	UE en Espanya
6. Opinió personal sobre el treball.  Expresseu la vostra opinió sobre aquest treball, indicant si hi ha algún aspecte en el qual us hagués agradat aprofundir més i també si suprimiríeu algún apartat dels inclosos

Heu de presentar un resum del treball oral amb el suport de la pissarra o amb un power.  A més heu de presentar el treball realitzat per escrit.  Es presentaran de forma individual, a ordinador i incloent tota la informació necessària (imatges, bibliografia, etc.).

UNITAT 9. TEMPS DE CONFRONTACIÓ A ESPANYA (1902-1939)

En aquest tema, ens centrarem a Espanya i com va evolucionar sociopoliticament aquest país durant la dictadura de Franco fins a la transició.

A les primeres dècades del segle XX, la Restauració va entrar en la seua crisi definitiva: el 1923, el general Primo de Rivera va promoure una dictadura que, a l’entrar en crisi, va conduir al derrocament de la monarquia. El 1931 es va proclamar la República que va emprendre un programa de reformes que va trobar l’oposició dels grups socials més conservadors: el conflicte entre els partidaris de les reformes i els seus opositors va esclatar el 1936, originant una Guerra Civil que va durar tres anys i va finalitzar amb la dictadura militar de Franco.


1. El declivi del torn dinàstic (1898-1917)

1.1. El reformisme conservador.- El 1902 el nou rei Alfons XIII va arribar a la majoria d’edat i va inaugurar el seu regnat amb la intenció de mantenir el torn pacífic i de regenerar la vida política espanyola. Els governs conservadors de Silvela-Polavieja i Maura van intentar algunes reformes però van acabar fracassant, mentre els partits monàrquics (del torn dinàstic) anaven perdent influència i l’oposició s’anava enfortint: el republicanisme, els grups nacionalistes catalans, el socialisme i l’anarquisme.

1.2. La Setmana Tràgica.- L’any 1909 es va produir un deteriorament profund de la vida política amb motiu de la revolta popular a Barcelona coneguda com la Setmana Tràgica. L’espurna que va iniciar el conflicte va ser l’oposició al reclutament de soldats per a la Guerra del Marroc. L’aixecament va ser reprimit i la repressió fou desproporcionada. Aquests fets van provocar la repulsa de l’opinió pública i la dimissió del president del govern, Antonio Maura.

1.3. El reformisme liberal.- A partir del 1910, els liberals van iniciar una experiència reformista. José Canalejas intentà un reforçament del poder civil de l’Estat davant la influència de l’Església Catòlica. També va començar certa descentralització de l’Estat, amb la Mancomunitat de Catalunya (1914), però l’assassinat de Canalejas pels anarquistes (1912) va obrir un període d’inestabilitat que va conduir novament els conservadors al poder (1913).

1.4. La crisi del 1917.- El descontentament polític i social amb els governs dinàstics va esclatar per la conjuntura econòmica creada per la Gran Guerra que va originar un gran moviment de protesta: les forces polítiques d’oposició van exigir la dimissió del govern i la convocatòria de Corts constituents, mentre grups de militars van organitzar juntes de defensa que s’enfrontaren a la política del govern i els sindicats CNT i UGT anaven a la vaga general revolucionària amb l’objectiu d’enderrocar-lo.

2. La crisi de la Restauració i la dictadura (1917-1931)

2.1. El declivi de la monarquia (1917-1923).- Amb la crisi de 1917, es van formar successius governs de concentració (liberals, conservadors i nacionalistes catalans) que no van estabilitzar el sistema. La conflictivitat social va anar en augment quan els sindicats i els grups polítics d’esquerra van impulsar mobilitzacions obreres, sobre tot dels treballadors industrials. La derrota d’Annual (1921) de l’exèrcit espanyol va fer que se demanaren responsabilitats (informe Picasso), cosa que va propiciar el colp d’Estat de Primo de Rivera.

2.2. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1931).- El 1923, el general Primo de Rivera, amb el consentiment d’Alfons XIII, va donar pas a una dictadura militar inspirada en el feixisme italià. El nou règim va instituir una dictadura militar, va suspendre la Constitució, va dissoldre el Parlament i va prohibir els partits polítics, els sindicats i va suprimir la Mancomunitat de Catalunya. El 1930, el dictador va dimitir al trobar-se sense suports i Alfons XIII va nomenar cap de govern el general Berenguer (“dictablanda”) que, finalment, seria substituït per l’almirall Aznar. Mentrestant, els republicans es reunien en secret (Pacte de Sant Sebastià) per forçar l’adveniment de la República amb la col•laboració de militars republicans (intent de cop d’estat de Jaca, protagonitzat per Galán i García Hernández).

3. De la Monarquia a la República

3.1. La proclamació de la República.- El 1931 es van convocar eleccions municipals i la coalició entre republicans i socialistes va triomfar a les grans capitals i a les regions industrials, però no al còmput total. De tota manera, com el resultat evidenciava cert rebuig a la monarquia i un desig de canvi polític, milers de ciutadans van sortir al carrer per demanar la proclamació de la República i davant d’aquesta situació, el rei Alfons XIII va abandonar Espanya i el 14 d’abril es va proclamar la República: allò que semblava una utopia un any abans, ara s’aconseguia ràpidament i d’una forma pacífica i, fins i tot, entusiasta.


3.2. El govern provisional.- Immediatament es va formar un govern provisional, integrat per republicans, socialistes i nacionalistes d’esquerra, que va iniciar les primeres reformes: amnistia per als presos polítics i llibertat de partits i sindicats, lleis socials per millorar la situació dels jornalers i establiment d’una Generalitat provisional de Catalunya.

3.3. La Constitució del 1931.- La Constitució reconeixia el sufragi universal (masculí i femení), proclamava l’aconfessionalitat de l’Estat, presentava una declaració de drets individuals i establia grans llibertats públiques i privades. El poder legislatiu residia a les Corts, mentre el poder executiu era exercit entre el Consell de Ministres i el President de la República. L’Estat es configurava de forma unitària, però s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions. Una vegada aprovada la Constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República i Manuel Azaña del govern.

4. El Bienni Reformista (1931-1933)

4.1. Les reformes republicanes.- Azaña va iniciar la reforma de l’exèrcit, elaborant una llei que va possibilitar la jubilació de la meitat dels oficials, mentre sotmetia l’exèrcit al poder civil. La reforma religiosa va separar l’Església de l’Estat, mentre el govern va tractar de promoure una educació laica i la descentralització, oferint la possibilitat d’elaborar estatuts d’autonomia i la creació de governs autònoms. La reforma agrària va abordar el problema del latifundisme.

4.2. L’oposició a les reformes.- El reformisme republicà es va trobar amb l’oposició dels grans propietaris agraris, la jerarquia de l’Església catòlica, una part de l’exèrcit i sectors de les classes altes i mitjanes. El 1932 un colp d’Estat, dirigit pel general Sanjurjo, va ser frenat pel govern. Les forces de la dreta es van reagrupar en la Confederación Española de Derechas Autónomas (C.E.D.A.), també va sorgir un grup de caràcter feixista (Falange Española), a més dels monàrquics i els carlins que també es van unir a l’oposició. Des de l’obrerisme, la UGT es va radicalitzar i un grup d’anarquistes també va apostar per la revolució i la insurrecció armada: ocupació de finques, violència acompanyada de la repressió (Casas Viejas, 1 de gener de 1933), etc.

5. El Bienni Conservador i el Front Popular (1933-1936)

5.1. Els governs de dretes.- La popularitat d’Azaña anava baixant fins que decidí presentar la dimissió, el president de la República, Alcalá Zamora, va dissoldre les Corts i es van convocar noves eleccions per a novembre de 1933. Les eleccions van ser guanyades pels partits de dreta i Alejandro Lerroux, republicà del Partit Radical, va ser elegit president amb el suport parlamentari de la CEDA. El nou govern va iniciar un procés de desmantellament de l’obra reformista del bienni anterior, cosa que va provocar la radicalització dels partits d’esquerra.

5.2. Les revoltes del 1934.- El 1934 hi va haver una remodelació del govern, que va donar entrada a tres ministres de la CEDA (el partit més votat), produint-se un esclat de revoltes a tota Espanya, organitzades pels partits i sindicats d’esquerra. A Astúries, la revolució va tenir un caràcter més social i va ser recolzada pels socialistes, mentre a Catalunya va ser el mateix president Lluís Companys qui va encapçalar la insurrecció tot proclamant l’Estat Català. La rebel•lió va ser sufocada pel l’exèrcit (amb la participació d’un jove general anomenat Franco), i considerada per molts historiadors com un assaig de la propera guerra civil...

5.3. El Front Popular (1936).- Les desavinences entre els partits de la coalició governamental i els escàndols de corrupció (“estraperlo”) al govern de Lerroux, van portar a la convocatòria de noves eleccions per al febrer de 1936. Les forces de centreesquerra (republicans, socialistes i nacionalistes) es van agrupar dins del Front Popular, mentre la dreta hi va acudir dividida entre el Partit Radical (Lerroux), la CEDA (Gil Robles), el Bloque Nacional (Calvo Sotelo) i Falange Española (José Antonio Primo de Rivera). Amb la victòria del Front Popular es va forçar la dimissió d’Alcalà Zamora, es va canviar els alcaldes i regidors de molts municipis (per decisió governativa) i Manuel Azaña va ser nomenat president de la República (de maig de 1936).

5.4. La preparació del colp d’Estat.- La radicalització i divisió entre dretes i esquerres es va deixar sentir al carrer: els sectors més radicals de l’esquerra propugnaven la revolució social, mentre els extremistes de dretes defensaven la necessitat d’un colp d’Estat (que s’estava preparant des de la victòria electoral del Front Popular) per posar fi a la República i al procés de reformes. Les tensions entre els blocs oposats va desencadenar cert clima de violència social, sobretot a les grans ciutats, que tampoc suposava cap novetat en una Espanya que havia vist assassinar tants presidents del govern als darrers anys (Cánovas, Canalejas, Dato, etc.), però va ser el pretext preferit per les forces conservadores a l’hora d’interrompre el procés reformista republicà per la força de les armes.

6. L’esclat de la Guerra Civil (1936-1939)

6.1. Del colp d’Estat a la Guerra Civil.- El juliol de 1936 un sector important de l’exèrcit, al qual es van unir tradicionalistes i falangistes, van protagonitzar un colp d’Estat que va iniciar Franco des del nord d’Àfrica. Es van apoderar dels òrgans de govern d’algunes ciutats i van constituir una junta d’alts càrrecs militars per acabar amb el govern de la República. El 19 de juliol, José Giral, nou cap de govern, va donar armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular, per frenar el colp. Espanya va quedar dividida en dues zones, cosa que va suposar el desencadenament d’una Guerra Civil.

6.2. La internacionalització del conflicte.- La situació política europea el 1936 era molt tensa, des del sorgiment del feixisme italià i el nazisme alemany. Així, la Guerra Civil espanyola es va veure com una confrontació entre les forces democràtiques i els règims feixistes. Els militars sublevats van comptar amb l’ajuda de Hitler (Alemanya) i Mussolini (Itàlia), mentre França i Gran Bretanya van impulsar una política de no ingerència que va perjudicar la República al trobar-se sense l’ajuda de les democràcies europees (només els voluntaris de les Brigades Internacionales i Rússia va col·laborar).


7. Les dues zones enfrontades

7.1. La zona republicana: guerra i revolució.- La revolució social la van portar endavant els comités i durant l’estiu del 1936 es va desfermar amb gran força l’anticlericalisme: tot símbol aristocràtic, burgés o religiós va ser perseguit com a enemic. Es va crear un Exèrcit Popular, encara que durant 1937 es va produir una divisió dins de les forces republicanes, produint-se enfrontaments armats a Barcelona entre les forces partidaris de fer la revolució i les que no tenien altra prioritat que guanyar la guerra i salvar la República del feixisme. Com a resultat, Juan Negrín (que va substituir Largo Caballero) va formar un nou govern, sense presència anarquista i amb major influència dels comunistes.

7.2. La zona sublevada: una dictadura militar.- El nou Estat que s’estava forjant al bàndol sublevat s’inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadurisme i la preeminència del catolicisme. El primer objectiu consistia en eliminar les reformes republicanes mitjançant una persecució sistemàtica de les organitzacions integrants del Front Popular i dels seus representants. La repressió va afectar tots aquells que havien donat suport a la República i també a aquells que no manifestaven la seva adhesió al nou règim.

8. L’evolució bèl·lica

8.1. El desenvolupament del conflicte.- L’estratègia dels sublevats va ser, des del primer moment, avançar des del sud cap a Madrid i prendre la capital, però es va fracassar i van haver de canviar de front. Entre l’abril i l’octubre de 1937 es va lliurar la batalla del Nord, amb el bombardeig de Guernika per la Legió Còndor alemanya i l’ocupació de Bilbao, entre d’altres ciutats. El 1938, les tropes sublevades van avançar sobre Aragó i van arribar al Mediterrani per Vinaròs (Castelló), Catalunya va quedar aïllada i, per impedir el progrés dels sublevats, el govern de la República va concentrar les seves forces a la batalla de l’Ebre. Al mes de juny de 1938, després de dos anys de bombardejos sobre la línia del Millars, els nacionals van entrar a Castelló, produint-se els únics enfrontaments directes entre nacionals i republicans a les nostres comarques ja que el front s’estabilitzà per uns mesos a Nules.

8.2. La fi de la guerra i l’exili.- El febrer de 1939 només Madrid i la zona centre quedaven a mans republicanes, però un colp d’Estat a Madrid del coronel Casado (republicà) va crear una junta per intentar negociar sense èxit amb Franco. L’1 d’abril de 1939, un comunicat de guerra va donar el conflicte per finalitzat. Amb la derrota republicana va començar l’exili i la repressió franquista sobre els perdedors. Es calcula que van morir quasi 400.000 persones i que més de mig milió d’espanyols van creuar la frontera per França, mentre d’altres van poder fugir a última hora des del port d’Alacant. Milers de republicans espanyols, exiliats a França, van poder participar, tot seguit, a la resistència contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial que va començar, precisament, en setembre d’aquell trist 1939.

TREBALL VOLUNTARI.- Prenent com a exemple l'article de premsa anterior, contacteu amb algun/a “xiquet/a de la guerra” (persones majors de 75 anys que tinguen records personals d’aquell temps) i feu-li una entrevista en profunditat on conte a quin poble o pobles va passar la guerra, on es refugiaven quan s’aproximaven els avions per efectuar algun bombardeig, què menjaven, com dormien, si tenien amics o familiars al front, si recorda alguna anècdota curiosa (trista o alegre)... també algun record de la postguerra sobre l’anomenat “estraperlo”, les cartilles de racionament, etc. El treball s’ha de fer, obligatòriament, redactat en paper (a ordinador, amb un mínim de 3 fulls per una cara, sense contar la portada i la contraportada), però també s’accepta recolzar-lo amb enregistrament d’ àudio (so) i/o vídeo que pot constituir un bon material per exposar-lo a classe davant la resta de companys.
Data límit de presentació: dia 1 de març.

A continuació, teniu les activitats que haureu de fer al llarg d’aquest tema i les respectives web que us ajudaran a completar-les.

1. La victòria franquista durant la guerra civil la estudiareu mitjançant el material que trobareu a l’exposició: “Quan plovia bombes”. Aquesta pàgina inclou una lectura de text, mapes i un anàlisis de les gràfiques de participació estrangera. A més, a més, podeu fer un passeig virtual però la Barcelona bombadejada.
2. Ara, ens centrarem en les bases del franquisme. Estudiarem les seves lleis i suport social. També analitzarem la figura de Franco i veurem aquest fragment de “Veus ofegades. Cartes d’un exili a França” de la TV3.
3. Veurem les diferents dificultats de la postguerra amb aquesta cartilla de racionament vigent fins l’any 1951 amb treball de camp amb la recerca de testimonis de persones que hagin nascuta abans de 1960.
4. Amb el suport d’aquest arxiu PDF, veurem un exposició de la dècada de desenvolupament i farem una activitat de recerca i interpretació de fotografies per veure com va evolucionar el turisme en aquest període.
5. Farem una lectura i anàlisi de l’article “Seiscientos, símbolo de una época”.
6. Per últim, analitzarem l’oposició i la fi del franquisme. Analitzarem la lletra de la nova cançó “Al vent i Al Alba”, veurem els darrers anys de la transició i veurem aquest vídeo.